diumenge, 27 d’agost de 2017

Tornem a parlar del procés?

Després de la sotragada dolorossíssima de l'atemptat a Barcelona, la vida política continua. S'acosta la Diada i l'u d'octubre. La manifestació d'ahir a Barcelona ha estat massa esquitxada per la polèmica política i ha tapat la seva intenció inicial: fer un homenatge a les víctimes i a Mossos, serveis d'emergència, persones que van estar al peu del canó des del primer moment d'una manera exemplar. Llàstima. Però, com deia ahir Xavier Domènech en una resposta adequada a l'impresentable Xavier Sardà, la singularitat del moment polític català ha estat present des del dia de l'atemptat tot i que ahir no tocava parlar-ne. Malauradament, sobretot per la insistència barroera i immoral de molts mitjans de comunicació espanyols, el tema ha estat present. 

Dit això, parlo de la Diada i de l'u d'octubre, i del dos, i del tres...


La Diada segurament serà multitudinària. Un cop més, davant de la falta de resposta del govern espanyol, molta gent manté el seu posicionament i no es cansa de mobilitzar-se. Bona part dels mobilitzats no han estat històricament independentistes; això se sap. L'estat espanyol i els seus mitjans es comportaran com sempre, cecs, manipuladors i fortament espanyolistes i, per tant, identitaris. Serà una vegada més una demostració de força sobiranista.

Si parlem del dia u d'octubre, podem pensar que la consulta-mobilització (anomenada referèndum) es farà o no. Si és certa l'afirmació de Puigdemont que ja tenen 6000 urnes, evitar-la serà terriblement difícil. I només podran posar-hi entrebancs enviant advertències o citacions judicials als responsables de cada "col·legi" electoral. Amb tot, la imatge de tensió estaria assegurada.

Tanmateix, es faci o no, ni el dia 2 d'octubre ni els mesos posteriors començarà un procés real d'independència. Sento aigualir els més fervorosos; però això no és un joc de rol ni es dirimeix només amb mobilitzacions ni amb actes de desobediència política. No n'hi ha prou. I és perillós, arribats a un extrem de confrontar dues legalitats, posar els ciutadans de Catalunya entre dues tessitures legals. El fracàs d'una iniciativa d'aquest tipus està assegurat perquè uns per convicció i altres per por, no assumiran la nova legalitat. Amenaçar amb multes- com ha fet algun dirigent sobiranista- si no es compleix amb la "nova" legalitat és una extraordinària manera de guanyar-se enemics.

Ens trobarem en un període més o menys llarg de gran convulsió política, de cap reconeixement internacional important, d'inhabilitacions i tensió judicial màxima... i, precisament per això, no s'iniciarà un camí cap a la independència perquè les condicions objectives no seran prou propícies. 

L'estat espanyol no haurà guanyat- de fet fa temps que perd- però l'independentisme tampoc; això sí, en el seu actiu està haver mantingut l'afronta, obrir uns quants debats,  una crítica al règim del 78 clara i consistent, i obrir camins polítics diferents. I això continuarà.

De fet, el debat sobre reformes constitucionals, sobre plurinacionalitat, nació de nacions, etc, es deu a les mobilitzacions sobiranistes; unes mobilitzacions de les que l'esquerra més clàssica s'ha desmarcat cometent un error de magnitud considerable. Apuntar-se a la idea de referèndum pactat o de reformulació plurinacional d'Espanya sense haver trepitjat el carrer és propi de "revolucionaris" de saló. De fet, alguns ni subscriuen la crida a participar en el "referèndum" com una forma més de copejar el règim del 78, identificat ara mateix amb la visió unitarista d'Espanya.

Concloc, per tant, que caldrà redefinir les relacions entre les forces polítiques catalanes i entre les diferents entitats representatives de la societat; deixant de banda inevitablement C's i PP i entitats afins. Per resistir- i és el que caldrà fer. cal sumar més, i integrar totes les visions que s'apuntin a una alternativa al règim del 78. Ho deia Albano Dante de Podem (amb qui no sempre coincideixo),  cal conjugar les aspiracions del 15 M amb les sobiranistes en un marc en el qual el concepte de democràcia sigui l'eix i crear un gruix majoritari, impenetrable, a favor de canvis profunds, començant per fer polítiques interiors modernes i progressistes i acabant per teixir complicitats en la mesura que sigui possible amb actors polítics  espanyols. Per a molts independentistes aquesta opció és acceptable; per a molts progressistes no independentistes també.

Amb tot, no s'han d'acabar les mobilitzacions. Al contrari, s'han de reforçar sumant-hi més gent. Resistir per acabar guanyant. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada