dissabte, 7 d’octubre de 2017

POST-REFERÈNDUM... QUÈ FEM, ARA?

És difícil, amb els fets de tensió encara recents, fer anàlisi pausada de la situació actual, que està entre l'amenaça de la suspensió de l'autonomia, i la DUI. Som al punt màxim que es podia arribar, previ a la resolució, en un sentit o un altre, del conflicte acumulat des de fa molts anys. El que es decideixi els propers dies pot dur a escenari diferents. Tinc la impressió que el govern central busca l'escenari en què apliqui l'article 116 o el 155. Per a ells, és la visualització d'un cop d'autoritat "definitiu" i permetria controlar des d'una posició de poder, el relat. És evident que una actuació d'aquesta mena no resoldria el conflicte sinó que desencadenaria un seguit de mobilitzacions i de resistència popular de difícil predicció ara mateix. Caldria la utilització de la força policial, es veurien de nou escenes de violència contra mobilitzacions previsiblement pacífiques i reforçaria de manera extraordinària la unitat civil de la majoria de catalans, independentistes i no independentistes, i probablement deixaria els ajuntaments com a representants màxims de la ciutadania i farien un paper de vertebració local i territorial de la resistència popular: quelcom molt difícil de desactivar. Convergirien els moviments del 15 M i el moviment sobiranista en una unitat local, comarcal i nacional- amb una previsible assemblea de càrrecs electes- que formaria un mur de resistència democràtica difícil de vèncer: ni amb 100.000 ni amb 200.000 policies (i exagero). La presència de banderes republicanes el dia 3 d'octubre a les manifestacions, de sindicalistes, de llibertaris... denotava ja aquesta unitat civil més forta que el sobiranisme. Un sol poble vol dir això. En un altre nivell, l'internacional, la suspensió de l'autonomia catalana seria una anomalia difícil de digerir a Europa. El precedent d'Irlanda del Nord no serveix atès el nivell de violència que hi havia allí en aquells moments. L'anomalia sí que podria fer intervenir de manera més implicada la UE. Si les institucions europees continuessin posant-se de costat, és evident que l'opinió pública i la publicada no restarien gens indiferents. És un escenari poc propici per al govern espanyol i per a Europa. No obstant això, l'estretor de mires del govern espanyol i la convicció que per la força poden acabar amb la protesta catalana, podria dur-los a fer el pas en aquest sentit. No em refio ni un pèl del seu sentit comú.

El segon escenari, el de la proclamació de la DUI, sembla cada cop més dilatat. És evident que hi ha diversos elements a valorar: el referèndum no pot ser utilitzat com a element de validació a nivell internacional (això se sabia abans de fer-lo i ho sabíem tots els qui li vam donar suport com a forma democràtica d'expressar l'opinió dels ciutadans). Tanmateix, no se l'ha d'arraconar, al contrari, és l'actiu sobre el qual (per resistència ciutadana en situació adversa) s'ha de sustentar qualsevol estratègia política. Un altre element ve de lluny: l'únic moment en què ens hem pogut comptar sense traves són les darreres eleccions autonòmiques, i el percentatge no arribava al 50% de sobiranistes. Això significa que hi ha una meitat de catalans, que en la seva majoria no van participar en el referèndum, que no subscriuen el projecte sobiranista i que no han pogut  expressar en un referèndum legal la seva posició. Aquesta meitat no ha tingut els canals de participació que hauria acceptat, i una DUI els posaria en una situació de rebel·lió civil, més forta o més feble, una situació que es prefigura i s'ha començat a notar en el nerviosisme d'algunes persones. I un tercer element, que ja han comentat alguns líders sobiranistes: per a proclamar la independència s'ha de tenir el control del país. No és fàcil, això, i desconec si hi ha prou massa crítica i logística per fer-ho.

Resumint, cap dels dos actors té les de guanyar a menys que la seva força sigui superior a la que m'imagino. Si estigués equivocat, tota la meva anàlisi cauria.

En aquest context, les crides a la negociació, a la mediació, al diàleg... semblen les més assenyades.

Arribats aquí i en el cas que es negociés, calen temps llargs, molt llargs, perquè de fet ens trobaríem en un nou procés constituent, sempre i quan es negociés amb franquesa i de veritat. No s'hauria d'ignorar la força de les mobilitzacions ni cedir en allò que es consideri essencial (deixo per més endavant una possible concreció).

Ara bé, dubto molt de la capacitat negociadora del govern del PP. Representen una Espanya incompatible amb el sentit democràtic i amb l'acceptació de la plurinacionalitat. I menys segur encara estic del paper del PSOE.
Cal jugar també a Madrid, i potser abans d'enrocar-se cal començar a pensar en fer fora Mariano Rajoy. Ell i el seu govern són un tap. El PSOE, el mateix d'Alfonso Guerra i Susana Díaz, valga'm déu, pot jugar un paper determinant. Ara per ara dormen i tenen malsons amb si mateixos...

Acabo, la situació que descric no és ideal; la realitat és més complexa que el que volem.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada