dissabte, 18 de novembre de 2017

CONFESSIÓ PERSONAL, EL SOBIRANISME I JO.

Personalment. i en són testimonis els meus amics i col·legues, jo no era partidari de la DUI. Intuïa, i no només intuïa sinó que em basava en observacions racionals, que no hi havia capacitat de controlar el territori ni d'enfrontament amb l'estat. Afirmava.a més, que amb a tot estirar el 50% dels vots era una temeritat intentar una secessió, sense referèndum validat, i amb uns sectors de la població temerosos o fins i tot bel·ligerants en contra de la secessió. La lectura del 27 S- deia jo- era massa atrevida i no responia a criteris de realitat. De tot això en són testimonis amics, col·legues i familiars. Que no sembli que poso el dit a la llaga de forma oportunista després que la via unilateral hagi fracassat. De fet, el mateix dia que es preveia aixecar la suspensió de la DUI- aquell dia tan estrany i no apte per a cardíacs- jo no era al Parlament. La meva mobilització a favor del reconeixement dels drets nacionals de Catalunya havia acabat el dia 1 d'octubre. Un èxit, una victòria popular inqüestionable.

Ja s'ha fet molta autocrítica i em sembla bé. No em sembla tan bé donar excuses de mal pagador- i ara sé que em posaré en un embolic dels grossos- i intentar girar l'autocrítica, que algú deu haver vist que en campanya electoral és excessiva, i afirmar que no es va continuar amb la implementació de la República per l'amenaça de l'estat que hi podria haver morts. Algú dirà que es va actuar prudentment de ser certa l'amenaça, i és ben cert, però sigui com sigui, fer una DUI i esperar que a l'altre costat es posessin a negociar i fins i tot no preveure una resposta repressiva i violenta dura per part de l'estat diu molt poc dels estrategs- tants que n'hi havia- del procés. Cap independència no pactada ha estat pacífica, i la catalana no estava pactada.

Amb això no vull dir que el sobiranisme ha estat derrotat. Ben bé que a Madrid ho saben i ben bé que s'ha demostrat tornant a omplir carrers i es demostrarà a les eleccions de desembre. Però hi ha moltes incògnites a resoldre en el futur immediat. 
De moment tenim el mateix tauler que històricament es repeteix un i altre cop: ni l'Espanya eterna, imperial i centralista pot acabar amb la rebel·lia catalana, ni la rebel·lia catalana pot acabar amb l'estat espanyol. Algú dirà que es hora de posar seny. Cert, però històricament també es demostra que no se n'hi ha posat mai. 

Tenim la meïtat de la població desconnectada políticament d'Espanya i un moviment plural a favor de la dignitat nacional, però no hi ha les eines per dur fins al final aquesta desconnexió. Per tant, s'imposa un canvi d'estratègia. Se'ns pot dir que cal més temps, que en deu o quinze anys això serà un fet... Personalment ja em poden dir missa. No m'ho creuré. per salut mental però també per dignitat personal. No vull que m'expliquin més països de Xauxa, en els que mai per altra banda he cregut. La política és l'art del possible, va dir algú, i crec que és del tot cert. O revolució o política. La revolució ja hem vist que no és possible, per tant, política. Quina?

No tinc la resposta ni em correspon, però hi ha un fet tangible: hi ha dues llistes molt plurals amb sensibilitats que van del centre-dreta a l'esquerra i si guanyen o fins i tot si s'associen per governar, hauran de prendre decisions. Veurem com es conjuguen. I després hi ha la gran pregunta: se seguirà amb la política unilateral i rupturista, de la qual ja n'hem comprovat el resultat? 

Per mi hi ha dos camps de joc: el català i l'espanyol (els diputats catalans sobiranistes no han abandonat l'escó, per què?). En el català s'ha de construir, recosir (i m'agrada molt aquest mot) un front de defensa fèrria de la llengua, identitat cultural, economia i institucions, plural, transversal, no unilateral. Si el PSC desnortat i buscant qui l'estimi vol afegir-s'hi, endavant. A l'altre cantó només hi hauria de quedar l'unionisme més essencialista. Resistir és sempre el que s'ha fet, cal tornar-hi, i alhora bastir el país amb les eines de què disposem: immersió, mitjans de comunicació, cohesió social...

En l' escenari espanyol, un sobiranisme no unilateral pot trobar aliats importants per fer front al partit més corrupte d'Europa i anar preparant el terreny per quan arribi i es pugui propiciar un canvi. Sí, el PSOE és clau. I el PSOE no pot governar sense els vots de Catalunya. Propis no els tindrà, però prestats els pot tenir. Cal temps per això.

Possibilisme, sí. No hi veig un altre desllorigador. 

PD: Santi Vila ha estat titllat de traïdor i apartat de l'escenari  Víctima injusta. Mas, Puigdemont, Tardà, Sabrià, Ponsatí  han dit el mateix que deia Vila; després, ho ha dit després... Vila tingué la valentia de dir-ho abans.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada