dimecres, 13 de desembre de 2017

LA CATALUNYA DUAL

En l'edició catalana del diari Público d'avui es publica un article que analitza el vot que rep Cs. Diu bàsicament una cosa: Cs és un partit que guanya, en el cas de Barcelona, al barri de renda més elevada, Pedralbes i al de renda més baixa, Ciutat Meridiana. En tot cas, aquesta aparent paradoxa no em sorprèn. És un fenomen que passa als EUA o a Europa; partits clarament de dretes guanyen entre les classes més acomodades i també entre les més humils.

En relació a Catalunya em preocupa, perquè el factor identitari, explotat hàbilment per Cs, hi juga un paper clau en el cas de les classes més humils. Em preocupa perquè a zones com l'Hospitalet, Sant Boi, el Prat, Gavà... Cs fou el primer partit a les darreres autonòmiques. I amb molt bons resultats en el que alguns anomenen la Catalunya metropolitana.

Quan hom es defineix en funció de la identitat es crea una dualitat entre el nosaltres i els altres. Si la catalanitat, el patrimoni del catalanisme amb tot el que comporta, i en primer lloc la llengua i la cultura, queda o és percebut en una sola de les bandes, tenim un problema de gran magnitud. Una societat fragmentada en funció de les identitats és una societat malalta i potencialment conflictiva. No ha estat- segons la meva percepció i anàlisi- l'independentisme l'àmbit que ha pivotat a l'entorn de la identitat, ans al contrari, ha estat un moviment bàsicament inclusiu; per això ha crescut tant. Òbviament hi ha sectors identitaris, però minoritaris.

L'unionisme de Cs sí que ha estat reactivament identitari. Només per aquest motiu s'entén el seu èxit en zones majoritàriament castellanoparlants, que coincideixen sovint amb les d'extracció social més humil.

Hem d'acceptar que el procés ha extremat el sentiment identitari espanyol de bona part de la població catalana. El problema ara mateix és que hi ha dues catalunyes desconnectades. No és que abans estiguessin gaire connectades; entre un poble de la Garrotxa i un barri de l'Hospitalet o de Santa Coloma de Gramenet hi ha hagut sempre diferències molt significatives. A nivell lingüístic són molt evidents però també es demostrava en l'alta abstenció que hi havia en les zones metropolitanes en les eleccions autonòmiques. Malgrat això, les forces polítiques que guanyaven en aquestes zones eren d'esquerres i defensaven el catalanisme entès en la seva vessant tradicional, la inclusiva; feren una feina immensa per fer arribar la llengua i la cultura del país en llocs on no hauria arribat mai si no fos per les polítiques fetes bàsicament des de l'àmbit municipal, i des de les escoles, fortament vinculades a l'entorn i amb una acció determinant de connexió amb la cultura autòctona i a favor de la cohesió social. La cultura catalana era percebuda com a símbol d'integració i millora social. Resumint, hi havia un lligam, tènue si voleu, entre la catalanitat i una realitat molt diferent. Ara no, ara es pot haver trencat aquest lligam i s'ha reforçat, en termes exclusivament d'identitat, el lligam amb l'espanyolitat. Una dualitat dolorosa. Les eleccions del proper 21 D en seran un baròmetre clar.

Revertir aquesta situació, apropar al màxim les dues catalunyes, és una tasca urgent en la qual hi han de participar totes les forces de tradició democràtica, des de les independentistes a les federalistes. Ras i curt, s'obre un front de batalla intern a Catalunya per guanyar de nou l'hegemonia de la catalanitat, la que pot vertebrar en espais d'intersecció comuns els dos móns. Preservar les institucions i acabar amb el 155 no és l'únic objectiu. N'hi ha un altre: recuperar el consens de país. La catalanitat no és antiespanyola, és la columna vertebral, l'única des d'on es pot construir el país i vertebrar un front de resistència i combat democràtic contra l'autoritarisme de l'estat, alenat per PP i Cs i defensat per la dreta fàctica. Tenim pressa.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada