divendres, 12 de gener de 2018

DE LA RENÚNCIA A LA UNILATERALITAT, A UNA AUTONOMIA RESILIENT

La unilateralitat és la bèstia negra a la que cal renunciar. Això es dedueix de les declaracions en seu judicial dels empresonats i de les exigències a què se'ls sotmet. De moment, no sembla que això sigui suficient per garantir-los el dret a participació política . Certament, es pot entendre que el tribunal no s'acabi de creure aquesta renúncia atès el llarg període unilateral viscut els darrers temps, però també és cert que d'ara endavant la via unilateral, per principi de realitat i incapacitat de l'independentisme de dur.la a terme, no serà la via. Si el jutge tingués voluntat de "reinserció " dels presos en la vida civil- i sembla que aquest hauria de ser el criteri judicial en una societat avançada- hauria de permetre als empresonats la participació en els plens. Amb tot, sembla que el criteri no és aquest sinó evitar que aquests empresonats rebin mostres de reconeixement públiques en els moments que poguessin obtenir llibertat. El jutge argumenta que en el cas dels empresonats el risc persisteix "per haver-se impulsat mobilitzacions en favor seu que han congregat milers de persones en contra de les mesures cautelars". Ens diu molt, això.

Sigui com sigui, és obvi que la via unilateral serà abandonada per l'independentisme majoritari, JxCat i ERC. Ni la societat ni la classe política poden suportar més temps una tensió contínua, entre altres consideracions majors perquè ara ja no hi ha terminis i el "tenim pressa" s'ha estavellat contra el mur estatal. Només la CUP clama per la implementació d'una república tan volàtil i impossible com la resurrecció. 

El panorama de futur, salvats els esculls de la mesa i de la investidura (quan es resolguin) se'ns presenta mot diferent de l'etapa anterior. Si la via unilateral no és possible, només queda la gestió d'una comunitat autònoma que té el títol honorífic i buit de realitat de "nacionalitat històrica". No una comunitat autònoma qualsevol, tanmateix, atès el seu pes econòmic i la seva història rebel. 

La resiliència és un concepte que ha fet fortuna recentment; significa la capacitat per superar un i altre cop situacions traumàtiques, de ressorgir de les cendres. És obvi que la densitat política catalana no és equivalent a la d'altres comunitats; tampoc el seu teixit social i la seva consciència nacional, viva en àmplies capes de població; per tant la CA catalana és administrativament una més de les disset, però no pas social i políticament. 

La propera etapa vindrà determinada per una comunitat autònoma rica econòmicament que haurà de ser resilient als atacs i intents d'acabar amb la catalanitat , que haurà d'activar de nou les defenses civils i culturals i mantenir-les en estat d'alerta. 

El joc ha acabat en taules, ningú no ha guanyat. Però Catalunya té dues feines i les dues depenen de la pròpia societat, no de cap llei estatal ni del TC, la primera ateny a recosir la fractura: la presència activa d'un espanyolisme emocional no és un bon auguri per mantenir la mínima unitat civil (i una societat activament dividida és una societat malalta); la segona ateny a solidificar-se com una roca en els mínims comuns denominadors del catalanisme històric: llengua, cultura, modernitat, liberalisme polític, integració, sensibilitat social; valors inexistents en el pensament hegemònic de l'estat.

De la unilateralitat a la resiliència.... 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada