dijous, 25 de gener de 2018

PUIGDEMONT: CLUB DE FANS

No vull banalitzar ni la situació personal del president Puigdemont ni les injustícies de la justícia en relació a les seves imputacions. Ni tampoc l' anòmala situació política que es viu a Espanya, no només a Catalunya, en relació al conflicte català. Pretenc analitzar el que em sembla un fenomen rellevant; el fenomen Puigdemont.

És obvi que les eleccions del 21 D van ser guanyades pel president i que la manifestació de Brussel·les en fou un catalitzador determinant, hi acudí gent d'ideologies diverses però amb el comú denominador de reconèixer la legitimitat democràtica del president. Això i tota l' èpica i la tragèdia alhora de l'exili i la personalitat de Puigdemont, contundent i decidida, amb un discurs a voltes radical i molt crític, també amb Europa, van configurar el fenomen Puigdemont. Amb, com sempre, l'inestimable ajut de la justícia espanyola, barroera, i del govern espanyol.

Puigdemont com a fenomen de masses, que ha estat acaparant portades, espanyoles, catalanes i europees, des del principi del seu exili. Puigdemont com a fenomen no previsible, amb ambigüitats i audàcies, i amb estratègies intel·ligents. Convertit en un polític èpic per a molts. Odiat per altres, precisament pels mateixos fets o elements que el fan atractiu pels seus partidaris.

Hi ha Catalunya un debat viu sobre la investidura que demostra, tant en les xarxes socials com en molts articles d'opinió, l'existència del que podríem anomenar (sense banalitzar insisteixo) el club de fans o partidaris gairebé incondicionals de Puigdemont. Persones que defensen decididament i sense contemplar altres elements d'anàlisi, el president. No tots els independentistes ho són, el ventall d'articles escrits al respecte en són testimoni, i els fils i converses a les xarxes socials, també. 

La tensió social i política es troba aquí, precisament. Continuem en certa manera instal·lats en l'èpica que ha caracteritzat el procés i Puigdemont l'alimenta amb notable èxit.

Malgrat tot, aquesta èpica té els dies comptats. Avui mateix el govern espanyol ja ha anunciat que recorrerà, amb raó jurídica o no, la investidura amb l'argument risible que el president no té "llibertat deambulatòria" per anar al Parlament. No cal dir que això és una interpretació política, ja que un jutge podria autoritzar una investidura presencial atès que el president no ha estat condemnat. Podria. 

Es dibuixen tres Catalunyes, la de Puigdemont, èpica, que alimenta la incertesa i l'heroïcitat; la que- també independentista- voldria passar pàgina i governar des del minut 1 amb un candidat presencial, i la dels del 155. Enmig, els comuns, que aposten per un candidat presencial.

És obvi que una d'elles ha de guanyar aquesta batalla i que la pressió de l'estat és immensa i insalvable. Això és així.

És molt probable que la Catalunya èpica representada pel martirologi de l'exili i l'acaparament de portades hagi de donar pas a la Catalunya del candidat presencial i del govern quant abans, millor. No desapareixeran els fans de Puigdemont (entesos com els incondicionals) però les seves emocions aniran esllanguint-se a mesura que el president deixi de tenir protagonisme en la primera plana de la política catalana, la de la gestió d'una autonomia amenaçada que haurà de recórrer a la densitat social, cultural i política del país per guanyar la batalla més urgent: contrarestar els atacs a les línies de flotació del país: escola, mitjans de comunicació, llengua, cultura i economia.

Ha estat un assalt molt dur, però la societat catalana no està vençuda. En les formes que siguin, el conflicte persistirà. Que no esdevingui un conflicte intern: això és vital.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada