divendres, 23 de febrer de 2018

LES PENSIONS: POBRES AVIS, AVIS POBRES (qui escriu als pensionistes?)

No sé res de tecnicismes sobre el finançament de les pensions, ni ho pretenc. Només sé que els qui treballem sostenim als qui no treballen. 

Dit això, sabem tots que les pensions són a la diana de les polítiques del govern; que s'ha buidat la caixa que les feia sostenibles i que al desvincular-les de l'IPC es pretén una rebaixa progressiva de les mateixes, afegint-hi factors de sostenibilitat i endarreriment de l'edat de jubilació. Personalment ja en tinc prou. En el context de retallades socials, un dels elements més dignes i fonamentals de l'estat del benestar està sent corsecat. En el sistema que podríem anomenar "Bancacràcia" la capacitat malbaratadora i alhora extractiva de la banca mana, sobre tot i tothom.

Els pensionistes comencen a moure's i els partits del sistema del 78, és a dir, PP i PSOE, deuen estar preocupats atès els milions de pensionistes, gent que no vol sobresalts a la seva vida, que els voten. 

Jo de tecnicismes en sé poc però no m'impressionen; acostumen a ser trampes, una mena de lletra petita de semàntica laberíntica per tal que els interessats no n'acabin d'entendre el contingut que queda només en mans d'experts, lacais de la injustícia. També sé que els rics, pocs però molt rics, tenen a la seva disposició mecanismes que no ens imaginem per evadir impostos o per col·locar centenars de milers o milions d'euros en productes fiscals privilegiats i bonificats, i que els comuns (la majoria) atesa la nostra nul·la o modesta capacitat d'estalvi no tenim accés a aquests clubs.

Sé que ells defrauden, expolien, exilien impostos i diners, que no paguen tot el que haurien de pagar, que el sistema fiscal no és progressiu i els beneficia, que amb una sola fortuna podríem pagar moltes prestacions bàsiques, que viuen per damunt de les nostres possibilitats.

Sé que la crisi no l'ha pagada la banca, que l'ha pagada la gent; que la prioritat del deute és constitucional i que l'oligarquia financera i les institucions econòmiques de la UE han assecat l'esforç de milions de persones a través de la pluja àcida de l'austeritat.

Sé que tot això també afecta a les persones que han treballat 40, 50 i més anys, a les que en les dècades dures dels seixanta i setanta vam sostenir una economia en creixement, a les que van emigrar del sud al nord d'Espanya fent esforços titànics per establir-se. Sé que això a partir d'ara ens afectarà a tots.

Ara que els avis pensionistes mantenen fills i néts per causa de la crisi i la precarietat laboral, que sense ells els estralls de la pobresa serien insuportables, que han d'estirar les seves escasses pensions de menys de mil euros, que salven el cul al govern, ara, precisament ara se'ls diu que ells també han de pagar- com si no paguessin prou- les conseqüències de la crisi, com si no les haguessin notat! Ara se'ls diu, se'ns diu que les pensions s'aniran fent petites (més encara), que no somiem que augmentin com el cost de la vida, que si volem treballem més anys, que quan ens jubilem compaginem feina i pensió, que siguem pobres avis i avis pobres.

Si els pensionistes arriben a les portes del Congrés, del Parlament, del Senat estaré content. Si els acompanyem ens estarem acompanyant a nosaltres mateixos i als fills i néts que tinguem o puguem tenir. Fem-ho. Que alguna ostra amb caviar ennuegui la gola dels qui acaparen riquesa aliena i que el cul d'alguns polítics comenci a sentir incontinència davant de la gent que més hem de respectar, tan ignorada i menystinguda en la societat de la velocitat, però tan gran i magna.

Pobres avis, que no siguin avis pobres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada