divendres, 2 de març de 2018

ADÉU, PUIGDEMONT


Ja està; el pas al costat com en el cas d'Artur Mas és el pas cap a la retirada de la primera línia política. Puigdemont va prometre tornar però el principi de realitat s'ha imposat i la perspectiva de passar per un calvari judicial i de molts anys a la presó ha inclinat la balança. Humanament ho entenc. Tanmateix l'estratègia enganyosa, de fugir cap endavant de JxCat ha quedat ara al descobert. La promesa electoral més ferma, la de restituir el govern cessat, no s'ha pogut complir. Ho sabien, però ja ho he dit moltes vegades, una part de l'independentisme polític ha mentit des de sempre.

Ningú que no sigui ingenu pot creure que el Consell de la República tindrà un pes determinant en la política catalana. Serà una mena de santuari polític on es faran rituals republicans de nostàlgia dels temps feliços en què una part importat de la gent de Catalunya somiava sense més armes que el somriure i la il·lusió. La proclama que des d'aquest consell es treballarà per la república torna a ser un engany, un intent d'allargar el benestar que la il·lusió aporta. Quina república es pot defensar des de Waterloo si cap país del món l'ha reconeguda, és més, si ni tan sols fou efectiva sinó simbòlica?

Puigdemont és un home sòlid, de bon discurs i temperament resistent, però això a partir d'ara ja no tindrà el mateix pes. El pas al costat és la retirada. Un eufemisme.

El Parlament és l'única representació legítima dels catalans; no pot ser d'una altra manera. És la radiografia més recent de la seva voluntat política, que, cal recordar, és majoritàriament independentista; per tant, en certa manera la legitimitat anterior s'ha renovat, però els actors polítics són diferents. L'acceptació de les eleccions del 155 no pot ser amagada com si no hagués existit. Si s'accepten unes noves eleccions, s'accepta la constitució d'un nou parlament. Les paraules avui mateix de Puigdemont retraient a ERC que presenti a Junqueras com a candidat perquè a les eleccions van anar separats, demostren que les eleccions de desembre eren diferents de les anteriors. No es pot acceptar una part de la realitat i l'altra no. 

Puigdemont accepta que segurament viurà molts anys a Bèlgica. Constatació definitiva. El pla Moncloa ha guanyat. I el Consell de la República perdrà significació quan un parlament efectiu comenci a legislar i el debat polític s'allunyi de repúbliques simbòliques i entri en terrenys tangibles per a la ciutadania. Hi ha cansament.

Sánchez i Junqueras conserven tots els drets polítics i haurien de poder presentar si s'escau candidatura. Si la justícia o el TC fan acrobàcies jurídiques per deformar el sentit comú judicial i ho impedeixen veurem com l'estat fa un pas més cap a l'autoritarisme. Però és un preu que internament no li representa cap cost, ans al contrari. 

Val la pena intentar-ho, no obstant això ara sí que hi ha d'haver un pla B, perquè és més que probable que Sánchez i Junqueras acabin inhabilitats. L'objectiu polític del govern central i les conseqüències judicials coincidiran. 

El miratge no és només una malaltia independentista. També les forces conservadores estatals creuen haver derrotat la paparra catalana. S'equivoquen. Però a partir d'ara la derrota es pot afavorir molt més des de dins de Catalunya que des de fora. Per evitar ser vençuts els qui considerem que la personalitat nacional de Catalunya és una realitat històrica i present, hem de refer els llaços del catalanisme. Alguns irresponsables havien pensat que el catalanisme era una base superada. Doncs no, és la base. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada