dimecres, 4 d’abril de 2018

ELS CDR O ELS ÚLTIMS MOHICANS

La capacitat de mobilització de la societat catalana és alta. S'ha demostrat en diversos fronts, l'últim i més massiu, el sobiranista.

l'ANC i Òmnium han estat les dues entitats catalitzadores del moviment i n'han marcat el ritme. Ara es troben escapçades i descol·locades com molts independentistes, després del 155 i la repressió desproporcionada de l'estat. Estan consolidant nous lideratges personals, que mai no seran iguals al anteriors, i alhora intenten resituar-se en el nou context. Entre elles i els sectors més moderats del sobiranisme ja hi comencen a haver diferències, especialment amb l'ANC. 

Amb tot, la repressió pren volada, els exiliats estan de plena actualitat i Puigdemont fins ara ha representat l'èpica, la de l'exili i la personal. La tensió no ha parat i la societat partidària de les opcions sobiranistes ha anat rebent sacsejades i continua vivint amb l'ai al cor. En un context on tot va tan de pressa, refer organitzacions massives, renovar lideratges, (viure amb els líders naturals a la presó )... no es pot fer en dos dies.

És en aquest context que apareixen els CDR com els únics elements mobilitzadors. No vull entrar gaire en valorar els CDR; no és fàcil fer-ho perquè són organitzacions de base, transversals, sense unitat estratègica ni corpus unitari. Funcionen com a cèl·lules autònomes. El que és clar és que han quedat com l'últim reducte de mobilització del que ha estat el Procés. 

Un reducte ampli, hi ha molts CDR escampats i la seva capacitat d'acció és alta, però la seva empenta mobilitzadora no és la massiva que ha dominat fins ara. Els qui els formen són la part més activa del moviment de masses però ja no són moviment de masses. Les seves accions s'assemblen sovint a les dels piquets de les vagues i no sempre comptaran amb la indiferència ciutadana. Són com l'últim serrell del procés; els últims mohicans.

No sé què passarà ara que els volen criminalitzar per justificar una estratègia repressiva maximalista, i per tant està per  veure si continuen al mateix ritme les seves accions. Quan la repressió caigui sobre ells pot passar de tot, en un sentit o en un altre. Sé que estan formats per gent diversa, per persones que tenen el seu negoci, per treballadors, per gent gran... Tots poc sospitosos de ser rebels ni violents. 

També sé que són el lloc ideal per infiltrat-se. Un grup reduït és més vulnerable i pot caure més fàcilment en mans de provocadors professionals. Ara per ara són la baula feble.

Si l'única cosa que queda del procés són els CDR, el fracàs serà definitiu.

Catalunya ha de canviar de lideratges. Ara no n'hi ha. Tenim un sector sobiranista atordit; un sector unionista que no lidera, amb un discurs en negatiu i electritzat ( el contrari d'una retòrica seductora) i el sector del mig que ara està traient el cap per veure si es fa un lloc entre els actors del moment.

Cal un govern immediatament: el carrer no pot marcar el ritme d'un país que té (congelades ara) institucions i les pot recuperar. Cal un president o presidenta que lideri; cal que la política de les coses torni a funcionar; cal que les entitats, les organitzacions... recuperin el seu pes social (no em refereixo només a les dues esmentades abans). Cal un lideratge col·lectiu catalanista, i això implica molta gent, més que els independentistes.

El pes del país s'ha de concentrar. Prenent la sardana com a metàfora, les mans han de tornar-se a agafar amb  generositat i deixar de mirar amb desconfiança al del costat ; prenent els castells com a metàfora, la pinya per sostenir la torre l'hem de fer entre tots. Sempre hi haurà qui es giri d'esquena, com aquells que posaven cara de pomes agres quan la resta cantaven Els Segadors.

Govern. Nous líders polítics. Pinya (ja sabem per defensar què).

El meu ideal avui és que hi hagi un acostament real entre els sectors realistes del sobiranisme i els sectors d'esquerres autodeterministes o federalistes, que configurin un govern de front ampli el més representatiu possible de la sensibilitat catalanista.

Els últims mohicans- amb tot el respecte personal- no poden esdevenir els líders, perquè el país és més gruixut i complex. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada