dissabte, 7 d’abril de 2018

GRAUPERA, SANT-TORNEM'HI. ARA DIVIDIM BARCELONA EN DOS BLOCS?

He escoltat tota la conferència de Jordi Graupera del proppassat 20 de març en què va anunciar la seva proposta de fer unes primàries entre els independentistes , en les que ell es presenta. Pretén reproduir a Barcelona la victòria independentista a Catalunya. 

He escoltat Graupera perquè no el coneixia bé i perquè em preocupa moltíssim que a Barcelona es torni a reproduir la política de blocs. Perquè Barcelona és precisament on el pluralisme polític i la convivència de diferents formes de vida i de valors són més accentuats que a la resta del territori. I perquè crec que no podem fer en una ciutat tan important, el mateix que s'ha fet a nivell nacional. Per moltes raons; en destaco que no es pot mesurar Barcelona només dins dels paràmetres de la reivindicació nacional. La ciutat supera els límits de la nació.

Assecar la meitat de Barcelona és una irrresponsabilitat. Dic assecar, certament. No vull que a la ciutat el govern municipal no sigui plural en el tema nacional; no vull que a la ciutat una part de la ciutadania es desentengui (això seria gravíssim) de la identificació amb la ciutat pel fet que els polítics que la governen s'emmarquin en una opció política molt polaritzada. El mateix passaria amb l'opció contrària: Ciutadans. 

Graupera fa un discurs profundament liberal: Pot ser fins i tot atractiu: argumenta bé. Té al cap el model americà o britànic, de ciutats on- segons afirma- qui no renuncia a si mateix té èxit. És discutible el concepte d'èxit i és discutible si la seva màxima es compleix sempre. Reivindica la força de les ciutats davant dels estats (estructures caduques i burocràtiques). S'assemblen, aquests arguments, al pensament maragallià: sonen bé i hi estic totalment d'acord. És l'únic punt que comparteixo. La resta del discurs se centra en aspectes més nacionals al fil de recollir l'herència de l'1-O, que no pas locals. 

No tinc sintonia, afegeixo, amb el discurs profundament liberal, de reivindicació individualista. Graupera critica les llistes tancades i els consensos rotunds de les maquinàries partidistes. Bé, però és un discurs que s'escapa pels costats i que precisament per no defensar els "consensos rotunds" perd el nucli, el disc dur, més enllà dels principis del liberalisme polític. Fa fins i tot una lloança a la meritocràcia, molt en consonància amb el liberalisme però que entra en contradicció amb l'obertura de les formes de participació que defensa. No m'agrada aquest protagonisme individual. 

Dic tot això perquè no només em preocupa la polarització, el sant-tornem-hi, sinó la concepció ideològica del candidat.

Mireu, vull una Barcelona on pugui coincidir el vot majoritari del meu barri, Gràcia, amb el de  Nou Barris, encara que sigui naturalment en proporcions diferents. Vull que l'opció guanyadora sigui el més transversal possible. Tenint en compte que el moviment sobiranista ha estat bàsicament de classes mitjanes, podem preveure que els sectors més populars no se sumaran al projecte Graupera, que podria ser en un context diferent, un projecte de renovació del catalanisme tradicional de CDC.

A Barcelona en Comú en relació al tema nacional hi ha sensibilitats diferents; hi ha gent clarament independentista i altres que opten per altres vies . M'agrada per Barcelona, aquesta pluralitat. Representa molt millor la diversitat de la ciutat que no una opció més decantada. Perquè crec que perquè Barcelona pugui esdevenir, malgrat l'estat, un referent europeu i especialment al sud d'Europa cal un govern de concepció àmplia i de matriu progressista.

No em confongueu, no tinc partit. I en el seu moment vaig criticar la demagògia d'Ada Colau quan feia un discurs molt ideològic més pensat per unes autonòmiques o fins i tot, unes estatals. En el tema de l'habitatge, per exemple, es van prometre coses que no estan a l'abast de les corporacions municipals. I s'han fet experiments estranys, com les súper illes... 

Catalunya ha anat a remolc de Barcelona des de l'Edat Mitjana. La ciutat ha de catalitzar totes les forces i la identificació ciutadana ha d'estar basada en una marca de ciutat, universal, cosmopolita, referent europeu, que no miri a Madrid com a poder estatal. Això exclou la política de blocs i parlar d'una capital d'una república inexistent. 

Acabo. Graupera critica el catalanisme. El veu com un fre. Gran error. El catalanisme ha estat l'únic projecte de país que ha tingut èxit durant un segle. I Barcelona serà catalanista o no serà

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada