diumenge, 17 de juny de 2018

DIÀLEG AMB EL GOVERN SÁNCHEZ, PERÒ QUIN DIÀLEG?

Com diu el meu admirat Enric Juliana a LV, estem en temps de desinflamació, o això diu la ministra Robles i sembla que és la voluntat del govern central. És conegut, però, que els marges de maniobra són petits; que el govern del PSOE no podrà anar gaire enllà. Les raons són tan òbvies que no cal exposar-les. Una d'elles és pròpia: el PSOE no és un partit de risc, és un partit conservador.

Quim Torra manté una retòrica inflamada. Ningú li discutirà la legitimitat de demanar parlar d'autodeterminació ni de república; de fet, el programa amb què es va presentar ho reclama; però si de veritat es vol negociar, tampoc es pot discutir a l'altra part que precisament siguin dos punts dels que no voldran ni parlar un segon. Siguem seriosos, si s'abandona la via unilateral, cal negociar. i les negociacions poden partir de zero però als dos segons cada part posa damunt la taula les seves línies vermelles. Veig clares les línies vermelles del govern Sánchez, no tant, les del govern Torra. Sigui com sigui, ni l'autodeterminació ni la república poden ser el punt de partida. Serien, i en un context molt diferent de l'actual, línies d'arribada. Ara per ara, és un impossible. La política juga en contexts reals.

Si no es vol renunciar als principis unilaterals, no hi haurà negociació possible. Si des del govern PSOE no s'obre una porta a modificacions legislatives de calat, és a dir, constitucionals, i no hi ha voluntat clara de reconèixer el caràcter nacional de Catalunya en algun moment, tampoc hi haurà negociació possible.

A Catalunya els sectors inflamats sembla que van de baixa. Avui poden estar representats per la CUP, per l'ANC i pels puigdemonians; i els sectors moderats, per ERC i el PDCAT, dit d'una manera molt general.

Hi ha molta gent a Catalunya pensant en propostes, en sortides i en estratègies, que no és el mateix. Les propostes i les sortides són les importants perquè condicionen l'estratègia. Ressalto, per ben elaborada, la proposta del Cercle d'Economia; algú l'ha definida com la proposta de la burgesia il·lustrada de Catalunya, potser amb raó. És la menyspreada tercera via, però si hi ha negociació, la sortida, única i possible, és una tercera via. 

El Cercle proposa un Estatut amb rang de constitució catalana, i un assoliment ampli de competències i de capacitat fiscal. Té ecos de l'Espanya austracista, on el Principat tenia la seva pròpia constitució en forma de diverses lleis que havia de respectar el monarca. És un retorn al 1700 en un context de segle XXI. Un Estatut amb rang constitucional és per definició intocable. Llengua, educació, cultura, administració pública... entre altres competències gaudirien d'un blindatge.

Des de l'independentisme, des del nacionalisme, també des del federalisme; des del catalanisme en general, sempre s'ha partit de la desfeta de 1714 i de la instauració de la monarquia borbònica com a inic de la pèrdua de llibertats. La proposta del Cercle pretén tornar al federalisme asimètric. 

Sé que els independentistes més radicals no acceptaran mai res més que no sigui la via unilateral o un plantejament de màxims. Complicat que pugui reeixir el seu plantejament. Sé, tanmateix, que un altre sector independentista, sobiranista, i nombrosos sectors de la societat catalana votarien una reforma d'aquest calibre. 

El que plantejo parteix de  possibilitats reals per avançar.

Amb tot, hi ha una Espanya intolerant, transversal a totes les ideologies, ben ancorada a l'estat, als mitjans i a la societat. Depèn de la força d'aquesta Espanya que una negociació seriosa pugui tenir èxit.
N'hauríem de ser conscients. Alguns, l'alimenten.

(Això és una galleda d'aigua freda a moltes il·lusions, però algunes eren tan màgiques que en algun moment cal descobrir la trampa)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada