dimarts, 23 d’octubre de 2018

ELOGI DEL DIÀLEG. CRÍTICA A LA POLÍTICA

La política s'ha fet espectacle, és a dir, ha deixat de ser política. La simplificació, promoguda per Twitter i la immediatesa dels missatges supersònics ha convertit la política en un espectacle que ha de tenir audiència a base d'efectismes i frases airades, desqualificacions de l'adversari, a vegades amb  atacs ad hominem absolutament perversos, i sovint contaminant l'opinió amb falsedats. La política, lluny de la definició clàssica vinculada a "fer", "decidir", "governar"... ha esdevingut fum. Focs artificials, efímera, insusbstancial...

Un estat òptim de civilització, que podríem concretar en un estat òptim de democràcia, entesa com a quelcom que impregna tot el cos social, es mouria amb uns altres paràmetres. Si parlar ens fa humans- o això diuen- la política hauria de ser l'espai privilegiat del diàleg, de la presa de decisions després de parlar, de la retòrica en el bon sentit, de la seducció argumental, del Diàleg en majúscules.

No se m'escapa que quan hi ha interessos a defensar no és possible un diàleg intel·lectual en termes racionals o tolerants, i que la política està mediaritzada pels interessos, però els interessos es poden defensar (si van més enllà del mer interès egoista i individual) amb argumentacions sòlides, sempre i quan parteixin del principi d'honestedat. Per exemple es pot defensar una economia de mercat oberta si realment es creu que és millor per a la majoria, o tot el contrari. 

A la política actual, de tints populistes en totes les tendències, li falta l'arquitectura argumental, aquella que possibilita el diàleg, el debat (que també és un diàleg), la confrontació (que també ho és i no es pot confondre amb enfrontament), la presència d'idees, avui absents majoritàriament.

Quan a la declaració d'independència dels EUA es parla del dret (dret!) a la recerca de la felicitat s'estableix que els poders públics han de possibilitar aquest dret. Per primer cop es té en compte el benestar, la felicitat en termes tant individuals com col·lectius sense que es pugui dissociar un terme de l'altre.

La política ja no té per objectiu aquell noble fi de la declaració d'independència americana, sinó l'autojustificació, i en aquest territori s'aprima la densitat argumental fins arribar a la insignificància.

La política avui no és l'espai del diàleg. El diàleg l'hem de buscar en llocs sense neons. Si el món fos una ciutat trobaríem el diàleg en carrers estrets, refugiat en locals d'escassa visibilitat. Gairebé ningú que passés pel davant se n'adonaria. Per tant, viu al marge de la política. Cosa que confirma que no ens trobem en un estat òptim de civilització, és a dir, de democràcia.

Que passi la voràgine. Mentre, haurem de trobar un scriptorium per preservar-lo, com els monjos medievals preservaren el llegat cultural.




1 comentari:

  1. La 'política' es manté en l'associacionisme de barri, d'arran de carrer. Els macropartits d'elit han esdevingut farses (o ja hi han nascut). És la perversió del poder. Amb l'afegitó d'un toc de virtualitat mediàtica a l'engròs.

    ResponElimina