dissabte, 1 de desembre de 2018

LES ÚLTIMES VAGUES

Aquests dies m'he empipat molt en veure escrits i en haver sentit arguments recurrents des del govern català atribuint els motius de les vagues a l'infrafinançament de Catalunya. Ras i curt: la culpa és de Madrid.

Si acceptéssim aquests arguments acríticament , a Catalunya no podríem demanar res que depengués del govern català. No sé si hom és conscient de l'absurd. 

Vagi per davant que el dèficit econòmic català està quantificat i és real. Però les respostes del govern  demostren una insensibilitat cap a dos col·lectius essencials en l'estat del benestar: metges i professors. Alguns recordem com un president de la Generalitat ara molt independentista fou el dirigent més conveçut de les retallades, que fins i tot marcava el camí al PP. I és evident que entre la dreta independentista, alguns representants de la qual ara estan en l'òrbita de Puigdemont, hi ha partidaris de les retallades, defensors de la doctrina liberal en economia. No ho podem ni ho hem d'amagar. És així. Per tant, en alguns sectors sobiranistes la sensibilitat en relació a aquests col·lectius públics és distinta de la d'altres.

Demanar la reversió de les retallades respon a la fi de la paciència entre col·lectius vilipendiats per la crisi a cop de mesures governatives que en el context austericida de l'Europa alemanya han arrasat el patrimoni públic. No és, doncs, una lluita contra la Generalitat sinó a favor de drets i condicions dignes de treball. Penseu que la majoria de demandes no responen a temes salarials sinó de qualitat i dignitat laborals i del servei. Tant és si l'administració a qui es reclama és l'autonòmica o la central o l'europea. Les demandes responen a problemes globals i s'han de veure en el context general de la crisi econòmica. Si la Generalitat en té les competències i és qui hauria de revertir administrativa i políticament les retallades, li ha tocat. Més enllà hi poden haver els problemes de finançament i la confrontació política, però la gent, els serveis no tenim per què esperar repúbliques futures ni ser esclaus de lleis d'estabilitat pressupostària. Que es moguin!