diumenge, 17 de juny de 2018

DIÀLEG AMB EL GOVERN SÁNCHEZ, PERÒ QUIN DIÀLEG?

Com diu el meu admirat Enric Juliana a LV, estem en temps de desinflamació, o això diu la ministra Robles i sembla que és la voluntat del govern central. És conegut, però, que els marges de maniobra són petits; que el govern del PSOE no podrà anar gaire enllà. Les raons són tan òbvies que no cal exposar-les. Una d'elles és pròpia: el PSOE no és un partit de risc, és un partit conservador.

Quim Torra manté una retòrica inflamada. Ningú li discutirà la legitimitat de demanar parlar d'autodeterminació ni de república; de fet, el programa amb què es va presentar ho reclama; però si de veritat es vol negociar, tampoc es pot discutir a l'altra part que precisament siguin dos punts dels que no voldran ni parlar un segon. Siguem seriosos, si s'abandona la via unilateral, cal negociar. i les negociacions poden partir de zero però als dos segons cada part posa damunt la taula les seves línies vermelles. Veig clares les línies vermelles del govern Sánchez, no tant, les del govern Torra. Sigui com sigui, ni l'autodeterminació ni la república poden ser el punt de partida. Serien, i en un context molt diferent de l'actual, línies d'arribada. Ara per ara, és un impossible. La política juga en contexts reals.

Si no es vol renunciar als principis unilaterals, no hi haurà negociació possible. Si des del govern PSOE no s'obre una porta a modificacions legislatives de calat, és a dir, constitucionals, i no hi ha voluntat clara de reconèixer el caràcter nacional de Catalunya en algun moment, tampoc hi haurà negociació possible.

A Catalunya els sectors inflamats sembla que van de baixa. Avui poden estar representats per la CUP, per l'ANC i pels puigdemonians; i els sectors moderats, per ERC i el PDCAT, dit d'una manera molt general.

Hi ha molta gent a Catalunya pensant en propostes, en sortides i en estratègies, que no és el mateix. Les propostes i les sortides són les importants perquè condicionen l'estratègia. Ressalto, per ben elaborada, la proposta del Cercle d'Economia; algú l'ha definida com la proposta de la burgesia il·lustrada de Catalunya, potser amb raó. És la menyspreada tercera via, però si hi ha negociació, la sortida, única i possible, és una tercera via. 

El Cercle proposa un Estatut amb rang de constitució catalana, i un assoliment ampli de competències i de capacitat fiscal. Té ecos de l'Espanya austracista, on el Principat tenia la seva pròpia constitució en forma de diverses lleis que havia de respectar el monarca. És un retorn al 1700 en un context de segle XXI. Un Estatut amb rang constitucional és per definició intocable. Llengua, educació, cultura, administració pública... entre altres competències gaudirien d'un blindatge.

Des de l'independentisme, des del nacionalisme, també des del federalisme; des del catalanisme en general, sempre s'ha partit de la desfeta de 1714 i de la instauració de la monarquia borbònica com a inic de la pèrdua de llibertats. La proposta del Cercle pretén tornar al federalisme asimètric. 

Sé que els independentistes més radicals no acceptaran mai res més que no sigui la via unilateral o un plantejament de màxims. Complicat que pugui reeixir el seu plantejament. Sé, tanmateix, que un altre sector independentista, sobiranista, i nombrosos sectors de la societat catalana votarien una reforma d'aquest calibre. 

El que plantejo parteix de  possibilitats reals per avançar.

Amb tot, hi ha una Espanya intolerant, transversal a totes les ideologies, ben ancorada a l'estat, als mitjans i a la societat. Depèn de la força d'aquesta Espanya que una negociació seriosa pugui tenir èxit.
N'hauríem de ser conscients. Alguns, l'alimenten.

(Això és una galleda d'aigua freda a moltes il·lusions, però algunes eren tan màgiques que en algun moment cal descobrir la trampa)


dissabte, 2 de juny de 2018

¿CORRUPCIÓN, PASAR PÁGINA, O NO?

¿Se va a apasar página de la corrupción en España? Es una pregunta que flota en el aire estos días en los que la historia nos demuestra una vez más su imprevisibilidad y sacude el panorama de un territorio , ante el asombro de los contemporáneos. 

Hay precedentes en Europa de terremotos homologables. Tangentópolis en Italia fue el escándalo que sacudió los fundamentos del estado italiano; se saldó con 1.233 condenas. Hablamos de los años noventa, pero la génesis es la misma. El escándalo se destapó a partir de las concesiones corruptas a una empresa de limpieza. No entraremos en detalles; lo que interesa es su equivalencia, a pesar de que en España no se ha llegado ni de lejos a tal cifra de condenados. Pero aún faltan más sentencias. Estamos ante la punta del iceberg. Aquello trastocó el panorama político italiano y se llevó por delante al PS y a la DC. Después, el sistema de partidos se reconfiguró. Alguna equivalencia hay en España pero con causas distintas, entre ellas, el 15 M y las reivindicaciones catalanas.

26 años después de la operación "Mani Pulite" (Manos Limpias) Italia sigue sufriendo casos de corrupción, no al mismo nivel, pero si nos preguntamos si se puede pasar página en España tendremos que tener en cuenta el caso italiano. Sigue vigente en Italia el axioma "Si todo el mundo hace trampa, yo también". Y en tierras ibéricas, lo mismo.

Al hilo del caso italiano podemos analizar la realidad española, con diferencias. En lo parecido tenemos una consideración poco moral de la ética de los cargos públicos, y un desprestigio entre la ciudadanía de lo público. Las burocracias ineficaces y la sospecha permanente ante las instituciones forman parte de lo cotidiano. Los ciudadanos tenemos la convicción de que reclamar a la adminsitración, a los políticos, a los tribunales, a menudo es clamar en el desierto. No digo que sea totalmente cierto, pero creo que esa es la opinión general. Cuando se piensa así, en el fondo se está legitimando lo que se critica. Se produce un distanciamiento entre instituciones y ciudadanos, terreno propicio para cualquier populismo. Un ejemplo más: son los populistas los que ahora formarán gobierno en Italia.

Si la consideración del servicio público no cambia, tanto entre servidores como servidos, no avanzaremos, Cuidado, la mayoría de funcionarios cumple con su deber, pero a partir de determinadas escalas, a menudo se confunde lo admnistrativo con lo político y aparece la nube que tapa la ética.

En el terreno político , ya se ha visto, desaparece frecuentemente la línea entre el beneficio privado y la acción política.

Veamos ahora la singularidad española, que no sé si es equivalente a Italia. Un dato relacionado con el recientemente depuesto Mariano Rajoy: el 71% de los ministros nombrados por Rajoy desde 2011 fueron altos funcionarios en excedencia, con plaza de propiedad (la palabra "propiedad" tratándose de lo público ya es perversa) en la magna estrucutura administrativa española. Incluyendo al propio Rajoy, registrador de la propiedad. El 52'2% en el caso de Zapatero, un porcentaje igualmente alto. Añadamos a ello, si entrar en detalles porque los datos se pueden encontrar, la tendencia a la endogamia, muchos son cónyugues de otros altos funcionarios, y asimismo en las respectivas familias hay otros tantos altos funcionarios, muchos de los cuales son hijos e incluso a la vez nietos de altos fncionarios de la Administración. 

Las escasas etapas históricas españolas que pudieron revertir esta situación fueron de duración efímera. Sustitur una élites por otras no es cuestión de un día a menos que se produzca algo parecido a una revolución castrista. La Transición mantuvo intactas las élites y el Estado siguió siendo la casa "natural" de muchas familias que durante el franquismo vivieron en él . Y podemos ir hacia atrás y encontrar genealogía funcionarial que llega hasta el presente, en épocas como la de la Restauración borbónica inciada en 1874 después de acabar con la I República. 

Esto no desaparecerá y es uno de los nudos gordianos que obstaculizará cualquier intento de airear estructuras inamovibles. Y seguirá siendo seguramente una fuente que nutra dirigentes de derecha que se saben dueños del poder, aunque podría ser que una derecha radical auspiciada por Ciudadanos, introdujera businessman de corte neoliberal en la política. 

Para que España llegara a los niveles de confianza en las instituciones de los países nórdicos se necesita un cambio en las "propiedades" de las plazas del estado. El 74% de los noruegos creen que se puede confiar en los demás; no es un dato en relación a la administración pero denota una confianza colectiva muy alta que incluye, cómo no, las instituciones. La ratio de funcionario /habitantes es más alta que en España. Significaivo.

En resumen, tenemos una élite profundamente conservadora que hasta ahora ha alimentado la política; también la del PSOE, instalada en los resortes del poder. Frecuente es también en muchas de estas familias la coincidencia entre grandes empresarios y altos funcionarios. Añadamos el fenómeno de las puertas giratorias, tan usado por populares y socialistas, y tendremos un núcleo de instalados demasiado grande para tener muchas esperanzas en una regeneración moral de la política española. 

Seamos lúcidos en los análisis y moderados en la esperanza.

Carles Bort




dimarts, 15 de maig de 2018

QUÈ ESPERO DE QUIM TORRA?



No m'inspira confiança, Quim Torra. L'èmfasi que ha posat al llarg de la seva trajectòria intel·lectual en alguns aspectes del catalanisme em neguiteja i desagrada, Enric Juliana el defineix com un nacionalista conservador. Crec que l'encerta. I el veig més proper a Pujol que a Puigdemont, almenys en la part essencial del seu pensament, no així en la retòrica republicana i abrandada que ha fet servir fins ara, de caire puigdemonià.

Hi havia altres candidats millors, als quals no se'ls podria retreure tendències etnicistes o no gaire elegants. Penso en Ferran Mascarell o Antoni Morral, entre altres... Per què Quim Torra? Potser per donar un missatge clar al govern espanyol amb doble sentit: el procés continua, i Puigdemont posa un dels seus, legítimament.

Quim Torra no eixamplarà la base, que és el que diuen molts independentistes. Quim Torra ha posat en safata arguments als adversaris i genera urticària en amplis sectors de la població, més enllà de la llengua que parlin o del seu lloc de naixement. No puc evitar fer referències personals: el meu avi, anarcosindicalista, es va enfrontar a trets amb els partidaris dels germans Badia, uns personatges amb qui Torra no sembla dissentir. 

He llegit avui, a través d'una piulada de Salvador Cot, l'article en què Torra fa una analogia entre el llibre "De quan parlaven les bèsties" de Folch i Torres, i alguns castellanoparlants intolerants. No dissenteixo del que hi explica i opina, però les formes diuen molt del fons, i no m'han agradat gens.

De Torra, com de Pujol, valoro el seu vast coneixement cultural, però tal com diu també Juliana avui a LV, Pujol era - de facto, més que declaradament- un partidari del Compromís Històric, que el duia a escoltar atentament el PSUC, i en general, els adversaris: en conec algunes anècdotes que ho corroboren. Això podia convertir Pujol en un personatge respectat. De moment, Torra no respon a aquest perfil.

De Torra espero, i algú potser s'estranyarà del que ara diré, un estil pujolià. M'explico: mai no he donat suport a Pujol, i el seu pensament conservador i el meu estan a anys llum, però Pujol, des d'un nacionalisme conservador va adoptar la part inclusiva del catalanisme popular; va saber llegir bé el país; va entendre que hi havia onades migratòries que havien vingut a buscar una vida millor i que no podien viure al marge de la catalanitat, i que demogràficament eren importants. Ara que tenim mig país desconfiant del procés i que en bona part coincideix amb zones on es van assentar els immigrants dels 60 i 70, Torra faria bé d'intentar entendre per què passa això.

També n'espero un programa social avançat, però això, per desgràcia, em sembla més difícil.


dijous, 26 d’abril de 2018

UNA ESPANYA REACCIONÀRIA

Que l'Espanya reaccionària no havia desaparegut ho sabíem, però pensàvem, com en temps de la Transició, que era el búnquer, un reducte intransigent i minoritari. Sovint l'aparent normalitat ens enganya. 

El procés català ha estat un catalitzador que ha fet aflorar coses insòlites. I el tarannà repressiu, apuntat ja des de temps d'Aznar, ha anat intensificant la seva presència al llarg dels darrers anys, al marge i en paral·lel també del procés.

Empresonament de rapers, titellaires; enduriment del blindatge de la Corona, empresonament de dissidents polítics i líders socials; informes estrafolaris que forcen relats a mida de la Guàrdia Civil i cossos repressius; guerra bruta des de les clavegueres; criminalització d'idees i moviments; enduriment de la titpificació de determinats delictes; tolerància del feixisme; connivència amb les idees conservadores i autoritàries; reivindicació exaltada de símbols i tradicions cruels; despossessió a determinades comunitats humanes de la condició d'acceptables... i segur que me'n deixo. I afegim-hi, la sentència de la manada, que traspua misogínia, culpabilització de la víctima, fins i tot la despossessió del concepte de víctima. El seu antecedent més conegut: la famosa sentència de la minifaldilla (el mateix patró mental).

Espanya està plena de reaccionaris a cara descoberta que ja ens amenacen sense rubor i adverteixen contínuament que les nostres llibertats tenen un límit: ni més ni menys que el de la crítica o qüestionament del poder, del poder real. Un exemple, cap vaga general ha provocat les reaccions desaforades que estan provocant les darreres protestes, en la forma concreta que sigui. 

A Espanya es tolera amb certa normalitat una vaga de controladors, que acostuma a generar unes pèrdues econòmiques notables, però no es toleren les cançons d'un artista o una samarreta groga. 

Totes les dimensions estan desencaixades en un estat absolutament alterat que fa pudor de masmorra. 


dissabte, 7 d’abril de 2018

GRAUPERA, SANT-TORNEM'HI. ARA DIVIDIM BARCELONA EN DOS BLOCS?

He escoltat tota la conferència de Jordi Graupera del proppassat 20 de març en què va anunciar la seva proposta de fer unes primàries entre els independentistes , en les que ell es presenta. Pretén reproduir a Barcelona la victòria independentista a Catalunya. 

He escoltat Graupera perquè no el coneixia bé i perquè em preocupa moltíssim que a Barcelona es torni a reproduir la política de blocs. Perquè Barcelona és precisament on el pluralisme polític i la convivència de diferents formes de vida i de valors són més accentuats que a la resta del territori. I perquè crec que no podem fer en una ciutat tan important, el mateix que s'ha fet a nivell nacional. Per moltes raons; en destaco que no es pot mesurar Barcelona només dins dels paràmetres de la reivindicació nacional. La ciutat supera els límits de la nació.

Assecar la meitat de Barcelona és una irrresponsabilitat. Dic assecar, certament. No vull que a la ciutat el govern municipal no sigui plural en el tema nacional; no vull que a la ciutat una part de la ciutadania es desentengui (això seria gravíssim) de la identificació amb la ciutat pel fet que els polítics que la governen s'emmarquin en una opció política molt polaritzada. El mateix passaria amb l'opció contrària: Ciutadans. 

Graupera fa un discurs profundament liberal: Pot ser fins i tot atractiu: argumenta bé. Té al cap el model americà o britànic, de ciutats on- segons afirma- qui no renuncia a si mateix té èxit. És discutible el concepte d'èxit i és discutible si la seva màxima es compleix sempre. Reivindica la força de les ciutats davant dels estats (estructures caduques i burocràtiques). S'assemblen, aquests arguments, al pensament maragallià: sonen bé i hi estic totalment d'acord. És l'únic punt que comparteixo. La resta del discurs se centra en aspectes més nacionals al fil de recollir l'herència de l'1-O, que no pas locals. 

No tinc sintonia, afegeixo, amb el discurs profundament liberal, de reivindicació individualista. Graupera critica les llistes tancades i els consensos rotunds de les maquinàries partidistes. Bé, però és un discurs que s'escapa pels costats i que precisament per no defensar els "consensos rotunds" perd el nucli, el disc dur, més enllà dels principis del liberalisme polític. Fa fins i tot una lloança a la meritocràcia, molt en consonància amb el liberalisme però que entra en contradicció amb l'obertura de les formes de participació que defensa. No m'agrada aquest protagonisme individual. 

Dic tot això perquè no només em preocupa la polarització, el sant-tornem-hi, sinó la concepció ideològica del candidat.

Mireu, vull una Barcelona on pugui coincidir el vot majoritari del meu barri, Gràcia, amb el de  Nou Barris, encara que sigui naturalment en proporcions diferents. Vull que l'opció guanyadora sigui el més transversal possible. Tenint en compte que el moviment sobiranista ha estat bàsicament de classes mitjanes, podem preveure que els sectors més populars no se sumaran al projecte Graupera, que podria ser en un context diferent, un projecte de renovació del catalanisme tradicional de CDC.

A Barcelona en Comú en relació al tema nacional hi ha sensibilitats diferents; hi ha gent clarament independentista i altres que opten per altres vies . M'agrada per Barcelona, aquesta pluralitat. Representa molt millor la diversitat de la ciutat que no una opció més decantada. Perquè crec que perquè Barcelona pugui esdevenir, malgrat l'estat, un referent europeu i especialment al sud d'Europa cal un govern de concepció àmplia i de matriu progressista.

No em confongueu, no tinc partit. I en el seu moment vaig criticar la demagògia d'Ada Colau quan feia un discurs molt ideològic més pensat per unes autonòmiques o fins i tot, unes estatals. En el tema de l'habitatge, per exemple, es van prometre coses que no estan a l'abast de les corporacions municipals. I s'han fet experiments estranys, com les súper illes... 

Catalunya ha anat a remolc de Barcelona des de l'Edat Mitjana. La ciutat ha de catalitzar totes les forces i la identificació ciutadana ha d'estar basada en una marca de ciutat, universal, cosmopolita, referent europeu, que no miri a Madrid com a poder estatal. Això exclou la política de blocs i parlar d'una capital d'una república inexistent. 

Acabo. Graupera critica el catalanisme. El veu com un fre. Gran error. El catalanisme ha estat l'únic projecte de país que ha tingut èxit durant un segle. I Barcelona serà catalanista o no serà

divendres, 6 d’abril de 2018

NO ÉS "L'HORA DE FER POLÍTICA", PRESIDENT

Puigdemont ha dit avui en sortir de la presó que és l'hora de fer política. No sé a què respon ara aquesta apel·lació constant al diàleg. òbviament el diàleg és una virtut, però no la que té el govern espanyol ni l'estat dins de l'estat. 

L'independentisme ha comès molts errors; un d'ells són els canvis d'estratègia, o els canvis d'accent. Hom dirà que sempre s'ha apel·lat al diàleg; és cert en genèric però tots sabem que hi va haver un moment en què es va decidir tirar pel dret sabent que es forçava un conflicte directe. Si es vol dialogar aquesta estratègia no és la correcta. Entenc el context, entenc que la inflexibilitat del govern espanyol no va deixar una altra sortida si es volia continuar amb el procés. 

Per això, ara que tant des d'ERC com avui Puigdemont, es parla de diàleg i de fer política no ens ha d'estranyar que des de l'estat - i ho ha deixat clar Aznar, mecenes polític de Ciutadans- no s'entomi l'apel·lació. Crec que tampoc l'independentisme dialogant creu el que diu.

Ens trobem en uns canvis de gir continuats. Ara mateix, i més des de la bufetada donada des d'Alemanya, i potser d'altres que en vindran, no hi ha cap possibilitat de diàleg. Vegem només a tall d'exemple, els pressupostos de l'estat.

Durant molt de temps, molt, no hi haurà cap possibilitat de diàleg bilateral. Cap. 

És hora de continuar denunciant l'autoritarisme, de fer servir els àmbits judicials i els organismes internacionals i de mantenir una sorda lluita per la justícia. Mentre, Catalunya ha de fer una introspecció política i cohesionar-se a l'entorn de la llengua, la cultura, la innovació, la represa econòmica i la projecció europea i internacional.

L'estat ha estat portat al màxim; aquesta és la síntesi històrica del moment viscut. Una constant. No sé si de moment haurem d'acceptar la "conllevancia" orteguiana. 

dimecres, 4 d’abril de 2018

ELS CDR O ELS ÚLTIMS MOHICANS

La capacitat de mobilització de la societat catalana és alta. S'ha demostrat en diversos fronts, l'últim i més massiu, el sobiranista.

l'ANC i Òmnium han estat les dues entitats catalitzadores del moviment i n'han marcat el ritme. Ara es troben escapçades i descol·locades com molts independentistes, després del 155 i la repressió desproporcionada de l'estat. Estan consolidant nous lideratges personals, que mai no seran iguals al anteriors, i alhora intenten resituar-se en el nou context. Entre elles i els sectors més moderats del sobiranisme ja hi comencen a haver diferències, especialment amb l'ANC. 

Amb tot, la repressió pren volada, els exiliats estan de plena actualitat i Puigdemont fins ara ha representat l'èpica, la de l'exili i la personal. La tensió no ha parat i la societat partidària de les opcions sobiranistes ha anat rebent sacsejades i continua vivint amb l'ai al cor. En un context on tot va tan de pressa, refer organitzacions massives, renovar lideratges, (viure amb els líders naturals a la presó )... no es pot fer en dos dies.

És en aquest context que apareixen els CDR com els únics elements mobilitzadors. No vull entrar gaire en valorar els CDR; no és fàcil fer-ho perquè són organitzacions de base, transversals, sense unitat estratègica ni corpus unitari. Funcionen com a cèl·lules autònomes. El que és clar és que han quedat com l'últim reducte de mobilització del que ha estat el Procés. 

Un reducte ampli, hi ha molts CDR escampats i la seva capacitat d'acció és alta, però la seva empenta mobilitzadora no és la massiva que ha dominat fins ara. Els qui els formen són la part més activa del moviment de masses però ja no són moviment de masses. Les seves accions s'assemblen sovint a les dels piquets de les vagues i no sempre comptaran amb la indiferència ciutadana. Són com l'últim serrell del procés; els últims mohicans.

No sé què passarà ara que els volen criminalitzar per justificar una estratègia repressiva maximalista, i per tant està per  veure si continuen al mateix ritme les seves accions. Quan la repressió caigui sobre ells pot passar de tot, en un sentit o en un altre. Sé que estan formats per gent diversa, per persones que tenen el seu negoci, per treballadors, per gent gran... Tots poc sospitosos de ser rebels ni violents. 

També sé que són el lloc ideal per infiltrat-se. Un grup reduït és més vulnerable i pot caure més fàcilment en mans de provocadors professionals. Ara per ara són la baula feble.

Si l'única cosa que queda del procés són els CDR, el fracàs serà definitiu.

Catalunya ha de canviar de lideratges. Ara no n'hi ha. Tenim un sector sobiranista atordit; un sector unionista que no lidera, amb un discurs en negatiu i electritzat ( el contrari d'una retòrica seductora) i el sector del mig que ara està traient el cap per veure si es fa un lloc entre els actors del moment.

Cal un govern immediatament: el carrer no pot marcar el ritme d'un país que té (congelades ara) institucions i les pot recuperar. Cal un president o presidenta que lideri; cal que la política de les coses torni a funcionar; cal que les entitats, les organitzacions... recuperin el seu pes social (no em refereixo només a les dues esmentades abans). Cal un lideratge col·lectiu catalanista, i això implica molta gent, més que els independentistes.

El pes del país s'ha de concentrar. Prenent la sardana com a metàfora, les mans han de tornar-se a agafar amb  generositat i deixar de mirar amb desconfiança al del costat ; prenent els castells com a metàfora, la pinya per sostenir la torre l'hem de fer entre tots. Sempre hi haurà qui es giri d'esquena, com aquells que posaven cara de pomes agres quan la resta cantaven Els Segadors.

Govern. Nous líders polítics. Pinya (ja sabem per defensar què).

El meu ideal avui és que hi hagi un acostament real entre els sectors realistes del sobiranisme i els sectors d'esquerres autodeterministes o federalistes, que configurin un govern de front ampli el més representatiu possible de la sensibilitat catalanista.

Els últims mohicans- amb tot el respecte personal- no poden esdevenir els líders, perquè el país és més gruixut i complex.