dilluns, 24 de setembre de 2018

CATALUNYA: SITUACIÓ COMPLEXA

(versión en castellano, al final)

L'11 S de nou va demostrar la capacitat de mobilització independentista. Probablement si es fessin ara eleccions, els resultats no canviarien gaire, excepte- alguna predicció ho constata- una possible baixada de Ciutadans. Els actors del procés, amb la gentada mobilitzada al darrere continuen donant voltes a la rotonda sense trobar una sortida, i ara s'hi han afegit els anomenats socialistes espanyols des del govern estatal. La rotonda catalana va plena de gent però les sortides estan barrades per tanques; en unes hi ha jutges reaccionaris, en altres VOX, en altres Rivera i Casado, en altres, militars neofranquistes... 
La situació és complexa i no previsible. L'Espanya reaccionària, potent i arrelada secularment als aparells de l'estat, amb control sobre mitjans informatius i empreses de monopoli aznarià , està tossudament alçada contra qualsevol cosa que dugui el nom de Catalunya en el plànol polític. Han convertit  l'adn espanyol en anticatalà. Un clàssic en la dreta espanyola de tots els temps.
Un 50% de la població aproximadament sense sortida política, i un altre 50% divers on només criden els espanyolistes, mostra un panorama on no es preveu cap baixada de la tensió perquè ningú hi té sortida. Les pròximes sentències i el record inesborrable de l'1O sumaran més gent al moviment de protesta, amb no independentistes. A Catalunya, mot pocs justifiquen la presó preventiva i les acusasions de Llarena. Aquest jutge i tots els qui pensen com ell, són vistos com a extraterrestres, millor dit, com a espectres del passat franquista, Ho són.
Vist fredament, no s'albira una solució immediata. Ni els del club dels 84 (PSOE, 84 diputats) ni els podemites, ni les poques veus que s'alcen a l'estat denunciant l'actuació judicial en absència de política, tenen avui prou pes. Ans al contrari: hi ha un reaccionari bloc compacte. Per tant, si el govern del PSOE no se'n surt , es pot tornar enrere, i si això passa, l'augment de la tensió dins la rotonda catalana està garantit i les conseqüències, imprevisibles.
La dreta juga, de nou, a la guerra civil. Tinguem-ho clar.

Versión en castellano:

El 11 S de nuevo demostró la capacidad de movilización independentista. Probablemente si se hicieran ahora elecciones, los resultados no cambiarían mucho, excepto- alguna predicción lo constata, una posible bajada de Ciudadanos. Los actores del proceso, con la multitud movilizada detrás siguen dando vueltas a la rotonda sin encontrar una salida, y ahora se han sumado los llamados socialistas españoles desde el gobierno estatal. La rotonda catalana va llena de gente pero las salidas están cerradas por vallas; en unas hay jueces reaccionarios, en otras VOX, en otras Rivera y Casado, en otras, militares neofranquistas ...
La situación es compleja y no previsible. La España reaccionaria, potente y arraigada secularmente en los aparatos del estado, con control sobre medios informativos y empresas de monopolio aznariano, está tercamente alzada contra cualquier cosa que lleve el nombre de Cataluña en el plano político. Han convertido el adn español en anticatalán. Un clásico en la derecha española de todos los tiempos.
Un 50% de la población aproximadamente sin salida política, y otro 50% diverso donde sólo gritan los españolistas, muestra un panorama donde no se prevé ninguna bajada de la tensión porque nadie tiene salida. Las próximas sentencias y el recuerdo imborrable del 1O sumarán más gente al movimiento de protesta, con no independentistas. En Cataluña, pocos justifican la prisión preventiva y las acusasiones de Llarena. Este juez y todos los que piensan como él, son vistos como extraterrestres, mejor dicho, como espectros del pasado franquista, Lo son.
Visto fríamente, no se vislumbra una solución inmediata. Ni los del club de los 84 (PSOE, 84 diputados) ni los podemitas, ni las pocas voces que se alzan en el estado denunciando la actuación judicial en ausencia de política, tienen hoy suficiente peso. Al contrario: hay un reaccionario bloque compacto. Por lo tanto, si el gobierno del PSOE fracasa, se puede volver atrás, y si esto ocurre, el aumento de la tensión en la rotonda catalana está garantizado y las consecuencias, imprevisibles.

La derecha juega, de nuevo, a la guerra civil. Tengámoslo claro.

dijous, 30 d’agost de 2018

I EL PROPER 11 S, QUÈ?

Han passat moltes coses des de la darrera manifestació, però no sembla que l'ANC i afins hagin fet una lectura diferent de la que feien. De fet, la manifestació continua en mans de l'ANC que és qui organitza i dóna les pautes. És sabut que no tot l'independentisme comparteix l'estratègia de l'ANC. Recordem les declaracions (irresponsables) de la seva líder tot dient que si cal, hi ha d'haver més presos. Pertany al que anomenem independentisme inflamat, poc realista i partícip d'una estratègia d'agitació emocional cega, atès que més enllà de la mobilització d'emocions no és capaç de concretar vies polítiques reals.

Això fa que la participació, per molt àmplia que sigui, en la propera manifestació deixi fora un sector de la població, demòcrata, que no comparteix estratègies ni fins independentistes però es posiciona contrària a la repressió i a la falta de diàleg com a única via. Un cop més , l'independentisme que mobilitza masses continua sent esclau de la via unilateral- encara que aquesta estigui ben morta- que és la que va deixar de banda tothom que no l'acceptés, sobiranistes convençuts inclosos. 

Em sorprèn, i a la vegada m'empipa molt aquesta impermeabilitat; aquesta incapacitat d'eixamplar no pas la base sinó de fer partícips els sectors contraris a la via no dialogant, que aposten per una Espanya diferent però no comparteixen el relat (màgic sovint) de l'independentisme de pancarta i estelada. 

No és la primera vegada que ho escric; aquest 11 S s'ha perdut l'oportunitat d'aglutinar, de cosir el país a l'entorn de la reivindicació central a favor de la llibertat, i d'un judici just i proporcionat, per als presos, no pas de la impossible, màgica i vaporosa república catalana. No m'estranyaria que hi hagués abans una república espanyola que una de catalana.

No sé si a l'independentisme mobilitzador li fa por reorientar estratègies abans de les sentències, o -encara pitjor- és sord i cec i no veu que aquesta via de mobilització permanent a favor d'uns objectius en els quals cada cop creu menys gent, és un camí cap a la crema de les emocions, de les persones i un flac favor als seus objectius polítics.

És una llàstima aquesta apropiació de la Diada per part d'un sector independentista quan les circumstàncies polítiques han canviat tant i els resultats electorals no fan créixer el sobiranisme més enllà del quasi 50%. Era hora de reflexionar i de fer pactes de país pel reconeixement dels drets nacionals de Catalunya en una línia inclusiva.

L'altra cara d'aquesta moneda és l'estratègia violenta i provocadora, potencialment molt perillosa per a la convivència, de les brigades talla-llaços. Aïllar-los no només passa per fer-los el buit sinó per desactivar el seu projecte a partir d'un altre. Un projecte de país, no de mig país.

La mobilització serà mirada amb lupa i pot ser determinant per a les posicions que prengui el govern del PSOE en relació als empresonats i a una possible oferta política. Per això, reduir-la als de sempre, apropiar-se'n, és un error. 

diumenge, 29 de juliol de 2018

CATALUÑA/ESPAÑA: TREGUA DE MIRADAS RECELOSAS

Ciertamente, los gestos del gobierno Sánchez no han caído en saco roto. Parece que las relaciones Generalitat/Gobierno de España han recibido un poquito de aceite para ir engrasando contactos futuros. La investidura fue un adiós  a Rajoy bendecida por los soberanistas catalanes. Fue también un gesto, un gran gesto, no exento de su parte "envenenada" porque situaba al Sánchez a un nivel de dependencia total. 
Y al mismo tiempo tenemos los polos: un Puigdemont que reivindica su legitimidad, su poder y un papel preponderante y tiene en un puño al magma Pdecat y Crida, con clara hostilidad a ERC y un intento de superar a la CUP en radicalismo gestual, al menos.  Y en el otro lado, un Casado profundamente reaccionario: decía ayer un amigo mío, que esta gente no son conservadores, son reaccionarios, con toda la razón. Un Casado que hace un discurso hostil contra el independentismo catalán, con amenazas y reforma del código penal, justo lo contrario de cualquier intento de reconducción, es decir, de hacer política. Más de lo mismo, en consonancia con la ultraderecha.

Los polos y los del medio. Los polos del independentismo mágico y el "Santiago y cierra España", y en medio los soberanistas pragmáticos (y más honestos) y una parte del socialismo español y catalán con cierta buena voluntad, con límites. Podríamos incluir en los del medio a los Comuns catalanes y a Podemos e IU. 

Hay dos posibilidades: jugar en el campo de los del medio, todos, soberanistas y no soberanistas, o jugar a la guerra, que refuerza a los intransigentes. La intransigencia es una buena estrategia si sabes que vas a ganar; si no, como es el caso en un lado y en otro, sólo puede traer tensión.

El independentismo catalán, con mucha fuerza en la calle y una presencia brutal en el espacio público, no ha podido revertir la política represiva del Estado ni implementar la anhelada república catalana. Debería situarse en función de su fuerza, que no es poca pero no es tanta como algunos indican. Y el Estado español tampoco ha podido solucionar un problema que no se resuelve con presos y artículos 155. Si alguien en Madrid cree que con una vuelta de tuerca más el independentismo desaparecerá, está profundamente- profundamente insisto- equivocado.

En esta tregua de miradas recelosas entre Generalitat y Gobierno, los "contrincantes" se miran desconfiados pero hasta el momento han hablado, cordialmente dicen. Con todo mientras los procesos judiciales sigan y haya presos acusados de delitos insostenibles jurídicamente, la piedra no será en el zapato sino una barricada en medio de la carretera. 

La fragilidad del equilibrio político español es alta y las ventanas de oportunidad dependen de este edificio con cimientos débiles.

Y mientras tanto, el independentismo catalán ha entrado en una guerra cainita que reproduce la lógica de hace diez años. Algo profundamente incomprensible... 


dilluns, 9 de juliol de 2018

LA PERVERSIÓN DEL CAFÉ PARA TODOS

El café para todos, acuñado en 1977 en plena Transición, que significa que todas la regiones españolas debían tener autonomía como Cataluña, País Vasco y Galicia, fue el término utilizado para aguar, rebajar o atenuar, las reivindicaciones vascas, catalanas y en menor grado, gallegas. Andalucía tuvo un papel fundamental en ello, pues aún no siendo considerada tradicionalmente una región con personalidad histórica tan fuerte como la catalana o la vasca, sí tenía en su historia un regionalismo fuerte, e incluso partidos nacionalistas. 

Pero - lo explica el periodista Enric Juliana en un artículo de 2011, si no me falla la memoria- antes de las primeras elecciones generales de 1977, en marzo (fueron en junio) el presidente Suárez y algunos llamados fontaneros de la Moncloa (colaboradores fieles y con mucho poder) se reunieron en el restaurante Gades (del bailarín Antonio Gades, ya fallecido entonces) con un boceto de constitución que- como en tiempos de la II República- planteaba una autonomía para Cataluña, País Vasco y Galicia y una amplia descentralización para las demás regiones. Por razones varias, presiones importantes andaluzas entre otras, aquel proyecto quedó en la memoria del restaurante Gades pero nunca prosperó. 

En la Constitución del 78 (la actual) la cosa quedó salvada por la distinción de nacionalidades históricas versus regiones, aunque con énfasis en el concepto de igualdad. Parece ser que al café para todos  fue bien recibido por los oficiales militares más inteligentes.

El término, que en su momento pareció ingenioso, ha condicionado todo el desarrollo autonómico y es el causante de la dificultad, conceptual más que real, del encaje de Cataluña y País Vasco en un magma igualitario que no tiene fundamentación histórica y que de hecho obvia las distinciones que sí hizo la República y hacía la llamada Constitución Gades.

A partir del café para todos se ha redefinido el concepto de privilegio y se ha complicado cualquier definición o articulación de España como una nación de naciones o algo semejante.

Albert Rivera, el agitador más avanzado del nacionalismo español (con papá Aznar dando consejos en la intimidad, en castellano, naturalmente) afirma que el concepto nación de naciones es una ingenuidad, Cuesta seguirle porque no aporta argumento alguno. Lo que parece ingenuo si no fuera un grave error repetido a los largo de la historia es pensar en una España única. Es grave porque la única manera de conseguirlo es por imposición. Quizá Rivera pretenda reintentar lo que Franco no pudo conseguir. Y que tampoco ha conseguido Rajoy, el zorro gallego que esta vez ha fracasado en su estrategia judicializadora. 

Juliana terminaba aquel artículo insinuando la Constitución Gades como una posible solución

Si realmente estamos ante una ventana de oportunidad que no la pilote la vieja derecha ni la nueva, Pedro Sánchez, Meritxell Batet, Miquel Iceta deberían volver al restaurante Gades (no sé si todavía existe) e invitar a Ana Patricia Botín, presidenta del Santander, que dio una estocada mortal a Rivera cuando apoyó a Sánchez. El dinero no tiene lealtades personales. Por cierto, a esa comida que no inviten a Josep Borrell.

diumenge, 8 de juliol de 2018

"Fem la República Catalana" Una oportunitat perduda?

Una de les crítiques que s'han fet, fins i tot des de les pròpies files, a l'independentisme és el "tenim pressa" que va dur a la unilateralitat. Si es tenia pressa, la unilateralitat era l'única opció; ningú més s'hi hauria sumat. Però pel camí es va quedar gent sobiranista que no compartia l'estratègia, o que la va compartir fins a l'u d'octubre, i tots uns altres, molts dels quals s'han nacionalitzat espanyolistes. En reflexions posteriors l'independentisme polític ha parlat d'eixamplar la base, sense tenir una clara estratègia de com fer-ho, però almenys semblava que hi havia una reflexió serena sobre els dèficits del procés.

Posteriorment hi ha hagut la brutal repressió, els exilis, i l'elecció de Quim Torra, sorgit d'unes eleccions espanyoles, per marc legal i sobretot simbòlicament per qui les convocà. No ho oblidem. 

En aquest context el clima intern de l'independentisme s'ha enrarit; han proliferat acusacions de traïdoria i s'ha dibuixat una línia divisòria entre "purs" i realistes. 

Torra ha mantingut un discurs de to dur. Tanmateix en privat alguns polítics sobiranistes parlaven en un altre to.

Conclusió; ja no hi ha un independentisme conglomerat sinó amb fissures- encara no fortes- internes.

I arriba la proposta de la Diada. l'ANC reprèn el protagonisme i ens proposa una diada semblant a les anteriors, amb la paraula 'república' que substitueix la paraula "independència". Són sinònimes per qui convoca. Els cants a eixamplar la base han emmudit; les organitzacions que han mobilitzat milions de persones reprenen de nou el pols dels carrers i hi assistiran els mateixos que als darrers anys, o potser per cansament, menys. Si algú creu que aquesta estratègia és bona, que m'ho expliqui bé. Suposo que està condicionada per la necessitat de continuar marcant múscul davant del govern Sánchez.

No s'eixamplarà ni la participació, ni la base, perquè en un moment en què calia mirar cap endins, cap a la societat catalana per avaluar en quin estat es trobava, per trobar aliats per a un procés de factura més ampla per combatre el règim del 78, es continua amb un replegament dels "nostres" que implícitament exclou i deixa fora els mateixos que han quedat fora els darrers vuit anys.

"Fem la República Catalana" pot ser una oportunitat perduda per fer una diada que demostrés al nou govern estatal que el problema polític català té una dimensió que supera l'independentisme, que el 80% de ciutadans volen una altra cosa que l'arnat marc autonòmic. Tanmateix, sembla que l'independentisme més inflamat vol ser l'únic protagonista. Llàstima.


dijous, 28 de juny de 2018

Independentismo de dos caras

Quim Torra hizo un discurso contundente en EEUU, y Pedro Morenés respondió también contundentemente. Era una reproducción del clima reinante hasta ahora en la política española y catalana. Quim Torra pide la autodeterminación con un referéndum pactado. Quim Torra habla- con razón- de presos políticos. 
Hasta aquí, un guión previsible, pero muchos independentistas en privado no hacen el mismo discurso, como tampoco suscribían antes de la DUI parte del discurso mágico con el que jugaron inmoralmente. Y lo hicieron porque una DUI de juguete, sin aplicabilidad, sabían que no tenía sentido; puro símbolo.

Torra puede ir a la reunión de 9 de Julio con Sánchez con el referéndum y la autodeterminación como elementos negociables, pero sabe, y sus próximos también, que son dos elementos que serán descartados por el presidente español. Me pregunto- porque los discursos por si solos no me convencen- qué hará Torra ante el no de Sánchez. 

Puede hacer lo que se ha hecho hasta ahora, salir de la reunión con el discurso de la España irreformable (quizá tenga razón)  y seguir alentando una tensión discursiva sin horizonte práctico, o con un plan B, que es el que defienden los sectores más realistas del soberanismo catalán. 

El discurso de la España irreformable nos lleva a otro uno de Octubre, a otra DUI o a otras iniciativas semejantes. Si no, no me imagino cómo se puede sostener. No sé si existe un plan claro en este sentido, pero me parece que no. Por lo tanto. si  la voluntad negociadora es real, habrá que poner sobre la mesa otras posibilidades. No conocemos cuáles son, si realmente existen. Parece que el independentismo público sólo puede sostener un discurso, único e inalterable. Pero hay un independentismo privado que habla de otra manera. 

Hay dos caras. Una de ellas, oculta. ¿Quién enciende la linterna?


diumenge, 17 de juny de 2018

DIÀLEG AMB EL GOVERN SÁNCHEZ, PERÒ QUIN DIÀLEG?

Com diu el meu admirat Enric Juliana a LV, estem en temps de desinflamació, o això diu la ministra Robles i sembla que és la voluntat del govern central. És conegut, però, que els marges de maniobra són petits; que el govern del PSOE no podrà anar gaire enllà. Les raons són tan òbvies que no cal exposar-les. Una d'elles és pròpia: el PSOE no és un partit de risc, és un partit conservador.

Quim Torra manté una retòrica inflamada. Ningú li discutirà la legitimitat de demanar parlar d'autodeterminació ni de república; de fet, el programa amb què es va presentar ho reclama; però si de veritat es vol negociar, tampoc es pot discutir a l'altra part que precisament siguin dos punts dels que no voldran ni parlar un segon. Siguem seriosos, si s'abandona la via unilateral, cal negociar. i les negociacions poden partir de zero però als dos segons cada part posa damunt la taula les seves línies vermelles. Veig clares les línies vermelles del govern Sánchez, no tant, les del govern Torra. Sigui com sigui, ni l'autodeterminació ni la república poden ser el punt de partida. Serien, i en un context molt diferent de l'actual, línies d'arribada. Ara per ara, és un impossible. La política juga en contexts reals.

Si no es vol renunciar als principis unilaterals, no hi haurà negociació possible. Si des del govern PSOE no s'obre una porta a modificacions legislatives de calat, és a dir, constitucionals, i no hi ha voluntat clara de reconèixer el caràcter nacional de Catalunya en algun moment, tampoc hi haurà negociació possible.

A Catalunya els sectors inflamats sembla que van de baixa. Avui poden estar representats per la CUP, per l'ANC i pels puigdemonians; i els sectors moderats, per ERC i el PDCAT, dit d'una manera molt general.

Hi ha molta gent a Catalunya pensant en propostes, en sortides i en estratègies, que no és el mateix. Les propostes i les sortides són les importants perquè condicionen l'estratègia. Ressalto, per ben elaborada, la proposta del Cercle d'Economia; algú l'ha definida com la proposta de la burgesia il·lustrada de Catalunya, potser amb raó. És la menyspreada tercera via, però si hi ha negociació, la sortida, única i possible, és una tercera via. 

El Cercle proposa un Estatut amb rang de constitució catalana, i un assoliment ampli de competències i de capacitat fiscal. Té ecos de l'Espanya austracista, on el Principat tenia la seva pròpia constitució en forma de diverses lleis que havia de respectar el monarca. És un retorn al 1700 en un context de segle XXI. Un Estatut amb rang constitucional és per definició intocable. Llengua, educació, cultura, administració pública... entre altres competències gaudirien d'un blindatge.

Des de l'independentisme, des del nacionalisme, també des del federalisme; des del catalanisme en general, sempre s'ha partit de la desfeta de 1714 i de la instauració de la monarquia borbònica com a inic de la pèrdua de llibertats. La proposta del Cercle pretén tornar al federalisme asimètric. 

Sé que els independentistes més radicals no acceptaran mai res més que no sigui la via unilateral o un plantejament de màxims. Complicat que pugui reeixir el seu plantejament. Sé, tanmateix, que un altre sector independentista, sobiranista, i nombrosos sectors de la societat catalana votarien una reforma d'aquest calibre. 

El que plantejo parteix de  possibilitats reals per avançar.

Amb tot, hi ha una Espanya intolerant, transversal a totes les ideologies, ben ancorada a l'estat, als mitjans i a la societat. Depèn de la força d'aquesta Espanya que una negociació seriosa pugui tenir èxit.
N'hauríem de ser conscients. Alguns, l'alimenten.

(Això és una galleda d'aigua freda a moltes il·lusions, però algunes eren tan màgiques que en algun moment cal descobrir la trampa)