diumenge, 28 d’octubre de 2018

CARTA ABIERTA A MARIO VARGAS LLOSA: LA HISPANIDAD

Escribe, hoy 28 de octubre de 2018, Mario Vardas Llosa un artículo en El Pais que intenta reponer la mala fama de la palabra "Hispanidad" y , por consiguiente, rehabilitarla en un sentido positivo. Para ello destila una serie de argumentos que podríamos encuadrar en el revisionismo històrico que de todo "lo español" está haciendo la derecha cultural y política española. Las desafortunadas palabras de Pablo Casado al respecto precisamente de la conquista de América son el botón de muestra de algo que, mucho más elaborado, o con apariencia de ello, se está reivindicando desde círculos muy conservadores, reaccionarios incluso.

Vargas Llosa dice: 

"Gracias a la llegada de los españoles, América Latina pasó a formar parte de la cultura occidental y a ser heredera de Grecia, Roma, el Renacimiento y el Siglo de Oro.

y sigue, hablando de las civilizaciones prehispánicas: 
"... no nos engañemos; pese a todo ello, eran todavía sociedades bárbaras, donde se practicaban los sacrificios humanos y donde los fuertes y poderosos sometían brutalmente y esclavizaban a los débiles.

Y más adelante continua con su argumentación claramente supremacista: 
"Gracias a la Hispanidad varios cientos de millones de latinoamericanos podemos entendernos porque nuestro idioma es el español, una lengua que nos acerca y nos enlaza dentro de una de las muchas comunidades que constituyen la civilización occidental-

No hace falta ser muy perspicaz ni inteligente para darse cuenta de que el premio Nobel considera la civilización occidental y en concreto la de raigambre castellana como superior a las culturas indígenas, a pesar de reconocer auténticos milagros como el hecho de que los Incas eliminaron el hambre en su vasto imperio (algo demostrado gracias a su ingeniosa forma de cultivar), y a pesar de reconocer las críticas de Fray Bartolomé de las Casas, tan evidentes en sí mismas que son innegables.

La falacia del idioma común que acerca a los hispanoamaericanos cae por si misma cuando recordamos las numerosas guerras territoriales en Latinoamérica, entre países "hermanos". Recordemos, com ejemplo destacado, el largo conflicto entre Perú y Ecuador (1830- 1998) o la guerra entre Colombia y Perú en los años treinta del siglo XX. Un idioma común no acerca por el hecho de serlo sino que los conflictos (también las guerras internas) responden a intereses más primarios. 
Además- y esto es muy fuerte y rematadamente falso- Vargas Llosa suelta algo profundamente ofensivo y propio de un señorito criollo:
"Qué terrible hubiera sido que todavía siguiéramos divididos e incomunicados por miles de dialectos como lo estábamos antes de que las carabelas de Colón divisaran Guanahaní."

De entrada, desposee a las lenguas americanas de la categoría de idioma y las considera dialectos, en su sentido más peyorativo, y presupone que hablar un idioma distinto impide a los seres humanos entenderse. Si aplicamos la misma argumentación a Europa, no hubiera sido posible la UE porque hablar el dialecto inglés, o el francés, o el dialecto alemán nos hubiera impedido crear una entidad común. Todavía América latina no tiene un organismo equivalente, a pesar de compartir en su mayoría el castellano como lengua común. 

Si las argumentaciones del premio Nobel las hubiera hecho en el mismo sentido un catalán en relación a los valencianos o a los habitantes de las islas baleares, que tambièn comparten idioma común, el incendio que se hubiera provocado sería de dimensión cósmica. ¿Se da cuenta de ello Vargas LLosa?

Si se quiere rehabilitar el concepto de Hispanidad habrá que hacerlo de otro modo. Me temo, sin embargo, que es un concepto tan gastado que más vale jubilarlo.





dimecres, 24 d’octubre de 2018

ELS COMUNS SOBIRANISTES

Definir-se com a "comú" i alhora sobiranista sembla una contradicció. En els principis fundacionals dels comuns hi ha un perfil sobiranista clar. Tanmateix, si s'ha de remarcar i alhora convertir en marca el mot "sobiranistes" és que alguna cosa no funciona bé. 

El Procés ha polaritzat tots els partits i també el món dels comuns ha patit una certa radicalització, i ho ha fet precisament, en alguns sectors, cap al cantó "no sobiranista". He llegit a bastament opinions i piulades que fregaven una defensa de la legalitat autonòmica i constitucional idèntica a la que feien PP, Cs o el malbaratat PSC. Sovint sota l'etiqueta "federalista" es defensaven posicions no federalistes sinó estrictament autonomistes.

Hi ha una confusió recurrent en alguns sectors del comuns que consisteix a titllar el procés de burgès (un adjectiu que ha quedat obsolet), de dretes, etc... i això ha fet saltar totes les alarmes esquerranes en aquests sectors que s'han situat davant del procés com se situaven davant de Pujol, deixant anar tots els arguments clàssics contra el nacionalisme com a categoria política conservadora. Sempre m'han semblat arguments fora de temps, inadaptats. Sectors importants d'ICV n'han estat els abanderats, els quals s'han  posicionat en un sentit molt restrictiu i reactiu davant del fet nacional.

I parlant d'ICV i de les altres formacions podem arribar al nus del cabdell que ara sembla que es comença a desfer. Ni s'han dissolt els partits, ni els seus quadres dirigents han deixat de ser-ho. No hi ha hagut una nova formació plural, nova de soca-rel, que diluís les estructures de partit antigues. Molts independents han estat sota els vaivens i interessos dels partits. Com dirien en castellà: "Para este viaje no se necesitan alforjas".

Els sobiranistes comuns ara plantegen dos reptes que no em semblen menors; per una banda situar el tema nacional en el seu camp primigeni, d'aquí el mot sobiranistes, i per l'altra avançar definitivament cap a la dissolució  dels partits i centrifugar els seus dirigents o bé cap a l'espai comú o bé en alguns casos cap a la jubilació política, per formar un espai que sigui més que un partit i que representi una formulació actualitzada de la visió del fet nacional i de la lluita per la justícia social. Indestriables.


dimarts, 23 d’octubre de 2018

ELOGI DEL DIÀLEG. CRÍTICA A LA POLÍTICA

La política s'ha fet espectacle, és a dir, ha deixat de ser política. La simplificació, promoguda per Twitter i la immediatesa dels missatges supersònics ha convertit la política en un espectacle que ha de tenir audiència a base d'efectismes i frases airades, desqualificacions de l'adversari, a vegades amb  atacs ad hominem absolutament perversos, i sovint contaminant l'opinió amb falsedats. La política, lluny de la definició clàssica vinculada a "fer", "decidir", "governar"... ha esdevingut fum. Focs artificials, efímera, insusbstancial...

Un estat òptim de civilització, que podríem concretar en un estat òptim de democràcia, entesa com a quelcom que impregna tot el cos social, es mouria amb uns altres paràmetres. Si parlar ens fa humans- o això diuen- la política hauria de ser l'espai privilegiat del diàleg, de la presa de decisions després de parlar, de la retòrica en el bon sentit, de la seducció argumental, del Diàleg en majúscules.

No se m'escapa que quan hi ha interessos a defensar no és possible un diàleg intel·lectual en termes racionals o tolerants, i que la política està mediaritzada pels interessos, però els interessos es poden defensar (si van més enllà del mer interès egoista i individual) amb argumentacions sòlides, sempre i quan parteixin del principi d'honestedat. Per exemple es pot defensar una economia de mercat oberta si realment es creu que és millor per a la majoria, o tot el contrari. 

A la política actual, de tints populistes en totes les tendències, li falta l'arquitectura argumental, aquella que possibilita el diàleg, el debat (que també és un diàleg), la confrontació (que també ho és i no es pot confondre amb enfrontament), la presència d'idees, avui absents majoritàriament.

Quan a la declaració d'independència dels EUA es parla del dret (dret!) a la recerca de la felicitat s'estableix que els poders públics han de possibilitar aquest dret. Per primer cop es té en compte el benestar, la felicitat en termes tant individuals com col·lectius sense que es pugui dissociar un terme de l'altre.

La política ja no té per objectiu aquell noble fi de la declaració d'independència americana, sinó l'autojustificació, i en aquest territori s'aprima la densitat argumental fins arribar a la insignificància.

La política avui no és l'espai del diàleg. El diàleg l'hem de buscar en llocs sense neons. Si el món fos una ciutat trobaríem el diàleg en carrers estrets, refugiat en locals d'escassa visibilitat. Gairebé ningú que passés pel davant se n'adonaria. Per tant, viu al marge de la política. Cosa que confirma que no ens trobem en un estat òptim de civilització, és a dir, de democràcia.

Que passi la voràgine. Mentre, haurem de trobar un scriptorium per preservar-lo, com els monjos medievals preservaren el llegat cultural.